Skip to content

ANNA BAHÍ: fotografiar la identitat

22 November 2010

Les imatges que la banyolina Anna Bahí ha anat destil·lant des de finals dels anys 90 tenen l’autopercepció com a fil conductor

Si bé és freqüent que la vida literària d’un escriptor finalitzi amb les seves memòries o amb la publicació del què se suposa que han estat els seus papers més íntims (en la mesura que l’han acompanyat, secretament i de manera paral·lela, mentre redactava la resta de materials que han acabat dibuixant els seu rostre públic i el seu perfil literari), no ho és tan, d’usual, que un artista faci balanç quan intueix com a pròxima la consumació del seu periple vital. Mentre que els escriptors (per posar un exemple paradigmàtic en aquest ordre de preocupacions) tard o d’hora acaben posseïts per la necessitat de girar la mirada cap a ells mateixos mitjançant una forma d’entotsolament que hom pot intuir propera a l’essència mateixa de la literatura, els artistes visuals segueixen entossudits en el rastreig sistemàtic d’una realitat que, d’uns anys ençà, s’ha vist ampliada amb registres abans impensables dins l’asèptic marc descrit per les difuntes Belles Arts. Una possible explicació a aquest fet (i a les seves nombroses excepcions) la trobava Juan Benet en la nítida distinció entre l’ofici d’escriure (o de fer fotografies, com és el cas que ens ocupa) i la possibilitat de ficcionar: “Cansat de la ficció i de l’esforç que suposa engendrar criatures —escriu l’autor de Volverás a Región— i inventar situacions i arguments, l’escriptor es torna cap a ell mateix i cap a un camp on tot està traçat, pel que pot córrer amb absoluta desimboltura una ploma agilitada en altres exercicis molt més feixucs”. Facilitat, en tot cas, que resulta enganyosa a la llum de les nombroses contaminacions que es produeixen en un sistema que no només no és perfectament dicotòmic (realitat-memòria i ficció) sinó que té la forma d’una teranyina que situa en un mateix pla (i parany) allò que prové de fonts i direccions diverses.

Anna Bahí (Banyoles, 1972) va començar estudiant disseny a l’escola EINA de Barcelona tot i que de seguida van ser els cursos de fotografia impartits per Manel Esclusa allò que va monopolitzar el seu interès creatiu i professional. No deu ser cap casualitat, en aquest sentit, que fos el de Vic qui l’iniciés en la pràctica de la disciplina a la llum d’uns treballs que sempre han semblat fruit de l’atzar líquid i, al mateix temps, de la voluntat artística d’algú que, gràcies al profund coneixement que té del mitjà, es pot permetre la llicència d’atorgar-los autonomia i llibertat. D’això es tracta: les imatges d’Esclusa (i aquest aspecte el subscriuen a la perfecció, mutatis mutandi, els treballs d’Anna Bahí) són sempre ambivalents en la mesura que llenguatge i metallenguatge s’imbriquen en una unitat de sentit que no és altre que el d’aquella fotografia emancipada que ja no ha de donar comptes de res a banda d’ella mateixa. Ho explicava Jordi Alberich al seu assaig El cant de les sirenes: “Les imatges d’Esclusa són imatges inespecífiques, brumoses i borroses, en les quals el referent real esdevé l’excusa per a la creació d’imatges estètiques que mostren l’ambivalència del rastre deixat en el suport fotogràfic”. En tot cas, aquesta és només una part d’allò que resta atrapat, com dèiem, a la teranyina de l’art. L’altra, la que segons Benet pot discórrer amb absoluta desimboltura per un camp on tot està traçat, en el cas d’Anna Bahí, té la forma d’un autoretrat espectral i recursiu que es dibuixa i es desdibuixa constantment en un intent de construir una identitat que, com és de suposar, resisteix heroicament els embats des de la seva fortalesa imaginària.

Les imatges que Anna Bahí ha anat destil·lant des de finals dels noranta fins avui tenen un fil conductor clar que no és altre que el de l’autopercepció a través de la fotografia. Una autopercepció que necessàriament troba la seva matèria primera en el fragment, en les restes d’un cos naufragat que cal recompondre amb eines precàries i, sobre tot, a través d’uns plànols incomplets i d’una idea vague sobre allò que creiem saber d’ell (per més que sigui el nostre propi cos); es tracta d’un espectre fet de realitat, memòria i ficció (són els insectes de la teranyina de Benet) que l’artista intenta restituir per a la vida. Ho explica Giorgio Agamben a propòsit de l’Atles impossible imaginat per Warburg: “Les imatges de les què està feta la nostra memòria tendeixen, de manera incessant, en el curs de la seva transmissió històrica, a quedar fixades en espectres, i es tracta precisament de restituir-les per a la vida. Les imatges són vives, amb tot, fetes com estan de temps i de memòria, la seva vida és ja i sempre supervivència, amenaçada sense treva i en procés d’assolir una forma espectral”. Aquesta és la naturalesa de totes les imatges i, de manera molt especial, de les que genera la fotografia d’autors com Anna Bahí.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: