Skip to content

MARC PADROSA: la recerca de la forma

6 December 2010

L’escultor gironí Marc Padrosa crea maquetes subtils i lleugeres en un procés obert que, segons assegura ell mateix, no finalitza

Se sol definir l’era moderna, ens explica Richard Sennett al seu magnífic assaig The craftman (L’artesà), com una economia de les habilitats. Però què és, en darrera instància, una habilitat? De manera més o menys immediata, la majoria estaríem disposats a admetre que es tracta d’una pràctica ensinistrada que s’oposaria, en aquest sentit, al coup de foudre, a la inspiració sobtada d’origen inexplicable: la gràcia de la inspiració —que avui dia torna a estar, per raons més aviat obvies, molt de moda— és que el pur talent pot substituir a la feixuga formació. Res més allunyat de la realitat. Deixant de banda exemples recurrents com els protagonitzats pels Mozart, Rimbaud i companyia (personalitats que la historiografia de l’art seriosa ja ha sabut situar en el lloc del seu precís esforç), la resta no deixen de ser ecos d’una fantasia narcisista adolescent que es nega a acceptar que, com a norma general, no hi ha individus amb aptituds excepcionals sinó actituds individuals excepcionals. L’autocrítica, que es troba en l’origen de tota activitat lliure i conscient susceptible d’esdevenir treball artístic, només s’aconsegueix mitjançant la pràctica reiterada. És allò que en música s’anomena la regla d’Isaac Stern: a mesura que l’habilitat millora, creix la capacitat per realitzar repeticions sense caure en el tedi o l’avorriment; a mesura que s’insisteix en una pràctica determinada, aquesta modifica lentament el seu contingut i s’enriqueix tot dirigint-se cap a l’excel·lència.

La gràcia del sistema d’Stern, en tot cas, és que veu la pràctica, la repetició, com un fi en ell mateix, un fet que vol evitar el risc inherent als sistemes tancats: una bona pràctica ha de saber subministrar sempre nous problemes per resoldre. Marc Padrosa (Girona, 1978) confessa estar perfectament instal·lat en un procés obert que no finalitza, en una mena de treball preparatori   que troba el seu sentit en la reflexió permanent a l’entorn de problemes estructurals relacionats amb la forma. Marc Padrosa és escultor. La persecució de la forma —com aquell fabricant de campanes imaginat per Tarkovski al seu film Andrei Rublev— és l’essència mateixa d’un problema, com dèiem, que te sentit en la mesura que es reformula, en la mesura que es visitat des de diferents punts de vista, una mica com aquell cèlebre mazzocchio dibuixat i pintat de manera quasi obsessiva per Uccello: “…solia dibuixar mazzocchi —explica Marcel Schwob a les seves Vides imaginàries—, que són cercles de fusta coberts de tela que es col·loquen sobre el cap fent que els plecs de la tela que queda fora envolti el rostre. Uccello se’ls va imaginar punxeguts, quadrats, amb facetes, piramidals, cònics, seguint totes les representacions de la perspectiva, i tanta era la perfecció de l’obra que uccello va descobrir tot un món de combinacions en els plecs del mazzocchio”.

Descobrir tot un món en els plecs del mazzochio: Marc Padrosa descobreix mons a través d’una forma de replegament de ressonàncies quasi ascètiques i, per descomptat, de naturalesa programàtica. Per això la maqueta, el projecte, tendeix a suplantar l’espectre que quasi sempre és allò que anomenem “obra finalitzada”. La maqueta —explica Padrosa— entesa com a “imatge o petja impresa d’un prototipus”, com a “el que es mostra o es fa visible”: “la maqueta habita un espai ambigu entre dos móns, pròxima encara a l’Idea però prèvia  a  la seva materialització […], la maqueta o Typos o Paradeigma, com l’anomenaven els grecs, permet que l’experimentació i  la recerca diària prenguin forma i que aquesta forma es pugui mostrar com a obra en aquest trànsit”. Perfecte esdevenir, per tant, d’unes obres que han fet de la subtilitat i de la lleugeresa els substantius d’un univers poètic que, no cal dir-ho, col·lideix amb força amb una contemporaneïtat molt més amiga dels exabruptes llampants i de les personalitats histriòniques que no pas del treball lent i silenciós fet a recer de les conviccions més intimes.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: