Skip to content

XEVI SOLÀ: l’observador observat

8 November 2010

Xevi Solà incorpora a la seva obra elements visuals i narratius de tradicions fins fa poc defenestrades per les «Belles Arts»

Els personatges que pinta Xevi Solà (Santa Coloma de Farners, 1969) es troben en el paisatge com en una sala d’espera: són allà perquè els afecta alguna secreta patologia, tot i que aquell no és el seu lloc. L’espai natural, però també els interiors domèstics, menys habituals en la personalíssima iconografia de Solà, no són, ni de lluny, l’indret on transcorre el gruix de les seves vides improbables, sinó tot el contrari: són escenaris impostats que aconsegueixen mantenir obertes, amb insòlita diligència, totes les fissures entre els cossos i el món. Els personatges imaginats per Xevi Solà se situen en el paisatge —sigui del tipus que sigui— amb la típica violència incòmode del foraster que se sap condemnat a l’expulsió definitiva o, potser també, amb el cinisme infinit de l’excursionista que necessita, senzillament, una escena pel seu crim: cada pintura de Xevi Solà és, en primer lloc, l’escenificació d’un conflicte ancestral que, malgrat ser de naturalesa dialèctica, podem intuir com a perfectament irresoluble.

Per això l’artista cerca la “potència visual” de les seves obres en la convivència tensa dels contraris: “Els personatges —explica Solà— estan situats gairebé sempre en exteriors banyats per la llum del sol, només per a despistar. La disfressa bucòlica desapareix de seguida, sol ser difícil fins i tot en una primera lectura, eludir certa sensació d’inquietud i no imaginar un destí funest. La línia de l’horitzó plana, contraposada amb la vertical que crea l’individu quiet davant l’espectador, atorga un grau d’espiritualitat al personatge principal, que s’exposa desemparat, i dóna tristesa al conjunt de l’escena”. Una escena, a més, que transcorre en un paisatge més propi del nostre imaginari de ficció que no pas de la nostra experiència immediata: es tracta de paisatges nord-americans que ben bé podrien ser els d’una novel·la d’Erskine Caldwell —a qui l’artista confessa no haver llegit—, però també els de l’univers cinematogràfic hichcockià o els d’un conte impossible d’Edgar Allan Poe —a qui l’artista confessa haver vist i llegit—, elements, tot ells, que cal sumar a una heterogènia munió de referents genuïnament contemporanis.

És a dir: la pintura de Xevi Solà basa el seu caràcter contemporani en la incorporació desacomplexada d’elements visuals i narratius provinents de tradicions, fins fa molt poc, defenestrades des de l’asèptica esfera de les Belles Arts. Sense anar més lluny, els seus inicis cal cercar-los en el món del còmic: molt abans del seu pas per l’Escola d’Art d’Olot i per la Facultat de Belles Arts de Barcelona, Solà s’emmirallava en autors com Richard Corben o Robert Crumb, dibuixava vinyetes emprant una riquíssima escala de grisos i construïa personatges que, d’alguna manera, ja prefiguraven amb força els que actualment poblen la seva pintura. I és que, per entendre els treballs de Solà, cal sumar a l’estètica “impura” dels Corben i companyia, la tradició pictòrica encapçalada per Basquiat (als Estats Units) o Lucian Freud (a Europa), elements, com dèiem, radicalment diversos en la seva forma i origen cultural però molt similars en relació a la seva manera d’entendre l’home.

I és que, en darrera instància, allò més important en les pintures de Xevi Solà és el que resta ocult o només suggerit. Malgrat la gran qualitat tècnica de les obres —suportades per un dibuix senzillament virtuós—, l’artista aposta per un cert desmenjament formal que desemboca en zones indeterminades dins del quadre o, fins i tot, en fragments que no han acabat de ser pintats. L’objectiu sembla clar: es tracta d’evitar resoldre “definitivament” la representació i deixar espais, com finestres, que permetin a l’espectador completar allò que només vol ser un punt de partida, malgrat tot, amb les potencialitats intactes. Justament és aquesta vaguetat —en ocasions també ambigua— el que ens pot arribar a incomodar: l’observador, davant dels treballs de Solà, és l’observat en la mesura que es veu obligat a projectar-se en les obres per tal de resoldre els tensos elements narratius que aquestes deixen en suspens. Verbalitzar la impressió que provoca una pintura de Solà implica un despullament inevitable: acabarem confessant més coses de nosaltres mateixos que no pas de les imatges que tenim al davant. És només aleshores quan entenem la magnitud del somriure de l’adolescent que ens contempla des de la pura provocació del seu espai escènic; és només en aquell instant que podem comprendre quin és el paper de l’espectador davant de determinades obres d’art.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: