Skip to content

FÈLIX ATMETLLA: entre volcans

25 October 2010

Fèlix Atmetlla té el seu estudi, amb aparença de forja, al cor del Parc Natural de la Garrotxa

El millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica ho és, segons sembla, pel fet de comptar amb una quarantena de cons —per fortuna silenciat, el més jove, des de fa més d’onze mil anys— i amb una vintena llarga de colades de laves basàltiques capaces de sostenir pobles sencers com ara Castellfollit de la Roca. I no només pedra fosa i tornada a solidificar: la Garrotxa és també un paisatge extremadament ric a nivell vegetal, tan per quantitat (els experts en botànica hi han sabut identificar més d’un miler d’espècies de plantes superiors) com per qualitat (existeixen diverses rareses en el conjunt de la flora catalana), tot i que més de la meitat del territori protegit, com qualsevol neòfit pot comprovar a peu o amb cotxe, l’ocupen aquelles formacions boscoses —especialment alzinars, rouredes i fagedes, però també boscos mixtos i vernedes— que tan bé i amb tanta profusió van saber pintar, encapçalats per Joaquim Vayreda, els mestres de l’anomenada Escola d’Olot.

Fèlix Atmetlla viu al cor del Parc Natural de la Garrotxa, a Batet de la Serra, i, contra pronòstic, no només no pinta paisatges sinó que treballa refugiat al seu estudi amb aparença de forja. La imatge és massa llaminera per deixar-la passar: com Vulcà —Efest pels grecs—, l’artista extreu de les entranyes de la terra la matèria primera que utilitzarà per donar forma a les seves creacions. I com Vulcà, renuncia a l’Olimp sorollós —avui dia, la majoria d’artistes i actors dedicats al món de l’art es consideren olímpics— per replegar-se al seu taller, a recer una mica de tot, realitzant, però, les mínimes incursions al món a la recerca de les provisions necessàries per portar a terme un projecte artístic que reflexiona de manera invariable sobre la forma i l’home, o sobre l’home i la seva perenne necessitat de formalitzar…

A Fèlix Atmetlla el podem reconèixer per un tipus d’escultura de ferro i formigó, d’aparença postindustrial, sotmesa —més que no pas construïda— al patiment de la forma, a la contorsió permanent d’un material que, malgrat la seva fredor, aconsegueix una inquietant presència orgànica. Es tracta d’un artista que basa bona part de l’èxit dels seus treballs en un coneixement precís dels materials: el diàleg que estableix entre tradició i modernitat és, justament per això, un dels ingredients més estimulants de l’univers artístic que desplega. És a dir:  a la seva obra hi conviuen elements provinents de la tradició més existencial,  barrejats amb concepcions més abstractes de la pràctica escultòrica o, fins i tot, d’expansió cinètica. Del què es tracta, en darrera instància, és de seguir cercant la manera de concretar unes veus que gaudeixen, en el seu cas, d’una sorprenent autonomia. L’artista blanenc —també va treballar un grapat d’anys a Barcelona, al mig de la Meridiana— concep cada modalitat del seu treball com una aventura singular que evoluciona amb independència i, en aquest sentit, fidel a uns plantejaments i a unes solucions que li són exclusives: el dibuix és dibuix —i no sinòpia de res—, les peces petites no són maquetes, sinó treballs on la concentració és màxima i, en darrera instància, qualsevol escultura de gran format existeix de manera autònoma, com un parèntesi creatiu que batega més enllà de les circumstancies concretes que van fer possible el seu naixement.

A casa seva, una antiga masia que sembla arrancada del cor mateix de la terra bruna, hi ha un altre espai que resulta absolutament singular. Es tracta de les antigues corts destinades al bestiar on ara hi maduren, en una mena de letargia involuntària, treballs antics o peces que el destí no ha permès emancipar. La imatge torna a ser massa llaminera per deixar-la passar: com a la caverna platònica, el nostre Demiürg —que és qui dóna forma— visita amb una llum artificial les seves ficcions, volums que romanen protegits a sota terra. Res a veure amb la sort d’altres treballs que l’artista ha decidit entregar a les inclemències del paisatge: es tracta d’escultures que lentament s’integren a l’entorn natural fent bona, en certa manera, aquella cèlebre màxima de Tarkovsky: les obres d’art no són per provocar idees o pensaments, sinó que serveixen per a preparar-nos per la mort…

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: