RUI GOMES: tots els contes

Rui Gomes va deixar fa deu anys el seu Portugal natal per instal·lar-se a Girona, una ciutat de la qual no en sabia gran cosa, però que tenia el mar a prop; aquí crea des de llavors la seva obra

Rui Gomes (Matosinhos, 1973) no té cap problema a l’hora de desmitificar el periple vital que el va portar, ara fa deu anys, de Porto a Girona: no van ser les aigües escasses i semiestancades de l’Onyar —insignificants comparades amb les del majestuós Douro—, ni el fris de cases que s’hi emmirallen —poca cosa, també, al costat de la majestuosa decadència de les seves Caves do Vinho—, sinó un afer sentimental, com a les novel·les del gran Eça de Queirós, allò que el va moure en direcció a una ciutat que ni tan sols hauria sabut situar en el mapa amb una mínima precisió. De fet, explica Rui Gomes, la única cosa que el preocupava era la proximitat del mar: “podria viure a qualsevol ciutat que estigués a prop del mar, és la única condició. Mai a Madrid, per exemple…” I és que la saudade dels fados, lluny del desert atlàntic, pot convertir-se en un sentiment molt menys abstracte i poètic, capaç, pel què sembla, d’inutilitzar a qui que pateix el mal de la distància.

Posats a seguir desmitificant, Rui Gomes tampoc viu al tematitzat Barri Vell sinó que va optar per convertir unes antigues oficines de la cèntrica —i molt més contemporània— Avinguda Jaume I en un espaiós domicili que és també el seu lloc de treball. La fórmula és possible gràcies a la pulcritud i a la concentració de la seva pintura: malgrat que els seus referents inicials ens remeten a artistes de l’excés com Jean-Michel Basquiat o a mestres de la gestualitat pura com Cy Twombly, Gomes va decidir fa temps fer seu un univers de regust infantil que recorda, per exemple, al de Kvéta Pacovská:  qui hagi tingut a les mans el Teatre de mitjanit de la gran il·lustradora txeca sabrà, entre altres coses, que la frontera entre allò que anomenem art —més o menys seriós, més o menys inútil però condicionat per un vector de transcendència— i la resta de disciplines com ara la il·lustració infantil, és tan difosa com imprecisa: l’artista de Praga —com Gomes— ens demostra a bastament que els grafismes essencials del seu univers de personatges entranyables i precaris són, en el pitjor dels casos, un camí que ens permet explorar la mateixa condició humana i el seu desig de retrobament mitjançant allò que és simple i màximament expressiu. No hi ha grans discursos al darrera sinó més aviat tot el contrari: es tracta de recuperar una mena de pulsió infantil que no és altra que aquella que sap prescindir dels accidents superflus per centrar-se en el contorn emotiu de les coses.

Qui hagi tingut a les mans el Teatre de mitjanit de Kvéta Pacovská —per seguir amb l’exemple comparatiu— podrà mirar les pintures del portuguès Rui Gomes des del lloc que els hi pot fer justícia: es tracta d’acceptar el repte de despullar la mirada a la recerca d’aquell esguard encara afectat per l’enlluernament que provoca la primera fascinació i viatjar per terres estranyes, per paisatges poblats per ocellots impossibles, per arabescos convertits en heures formidables, per fragments d’històries protagonitzades per princeses que amanyaguen el cel amb la seva vareta màgica; els camps de color pur, els gargots incomprensibles, la utilització del collage, el pur joc gràfic… tots ells són recursos que no només no podem oblidar sinó que hem de reivindicar amb tota la ingenuïtat necessària.

Potser hi ha una forma d’aplaçament que explica millor que cap altre la personalitat del portuguès: enlloc de signar els seus quadres, opta per situar en algun indret un mig gat molt esquemàtic que, com un follet trapella, s’infiltra en la ficció pictòrica com aquell que no vol la cosa. Enemic, per tant, de la grandiloqüència, Gomes es conforma en pintar només un quadre cada vegada: i és que, com els contes infantils, només és possible explicar-ne un i, després, si s’escau, un altre…