KIM PEREVALSKY: la imatge especular

Evdokin Perevalsky (Kíev, 1970) ofereix un realisme sempre enganyós

Vivim envoltats d’endevins, de futuròlegs més o menys engalanats, d’astròlegs astronòmics, d’éssers de moral superdotada disposats a alliçonar-nos en qualsevol moment, de rebels amb causa o sense, d’obscurs aprenents de Parmènides o d’Heraclit o, encara més, d’exèrcits de petits Rimbaud (o d’Stephen  Crane, donat el cas) amb ganes de purgar les nostres culpes mitjançant el sacrifici radical que comporta la renúncia al propi cos en benefici del cos immortal de l’art: vivim envoltats d’artistes avantatjats que troben sentit a les seves vides en el fet de redimir, en un gest ben paternal, el pobre mortal entregat a la simple tasca d’existir. Amb tot, i aquesta és una paradoxa ben poc paradoxal, resulta que, de manera quasi invariable, acaben essent els autors que saben aplaçar-se rere el seu treball, els artistes que arrufen el nas davant d’aquesta denominació hiperbòlica —artista— o els personatges en aparença més desmenjats, els que millor desengrunen la complexa horografia que ressegueix la personalitat humana o els avatars d’un destí, la majoria de vegades, mancat de lògica i sentit. Del seu “jo només pinto” o del seu “jo només descric el que veig” se’n desprèn un univers de possibilitats alliberades en la mesura que el seu gest constatatiu rehabilita en tota la seva dignitat les imatges i els esdeveniments que aquestes il·luminen.

I és que les imatges, en darrera instància, sempre tenen un rerefons especular. Evdokim Perevalsky (Kíev, 1970) —un lacònic “Kim” ens el fa proper— va arribar a Catalunya el 4 de febrer de 1997 amb un equipatge pictòric forjat en l’estricte pedagogia acadèmica i en el rar costum de l’observació pausada. A la seva maleta, no obstant, hi havia un bé encara més preciós: es tracta de la capacitat per saber veure a través dels murs de les ciutats o, més encara, es tracta de la capacitat per convertir les ciutats mateixes en personatges que, com dèiem, tenen sempre un rerefons especular. El desdoblament del que parlem troba la seva forma més acabada en les aigües dels rius urbans on les cases s’emmirallen, en l’eix real i simbòlic que separa la pedra de l’arabesc capritxós que aquesta dibuixa en el suport líquid i canviant. No ens ha d’estranyar, en aquest sentit, que uns dels llibres de capçalera de Perevalsky sigui des de quasi sempre Les ciutats invisibles del mestre Calvino. D’entre totes les ciutats que s’hi descriuen, potser Valdrada és la que millor acompanya les pintures del nostre autor: “Els antics van construir Valdrada a la vora d’un llac amb cases totes de galeries una damunt de l’altra i carrers als que aboquen a l’aigua els parapets de balustres. Així el viatger veu, quan arriba, dues ciutats: una dreta sobre el llac i una altra reflectida, invertida. No existeix o succeeix cosa en una Valadra que l’altra Valadra no repeteixi, perquè la ciutat va ser construïda de manera que cada un dels seus punts es reflectís en el seu mirall”.

De Kiev a Girona, la mirada de Perevalsky segueix essent la d’un pintor d’icones que explora de manera sistemàtica allò concret i particular a la recerca del reflex d’intemporalitat que qualsevol cosa conté. És a dir: a diferència de la nostra tradició occidental, que aspira a dissoldre mitjançant l’il·lusió perspectiva la distància entre l’espai real i el de la representació, la tradició iconogràfica ortodoxa preserva la distància entre allò real i la imatge fins al punt que la projecció d’aquesta sempre es produeix en sentit contrari a l’espectador. Les icones són la part visible de quelcom que succeïx rere d’elles i que, malgrat tot, en constitueix la mateixa essència. Per això el realisme de Perevalsky és tan enganyós, perquè els seus frisos urbans ens parlen d’un desig de permanència que ben poca cosa té a veure amb els imperatius del temps físic; el seu és un temps suspès on el joc pictòric s’eternitza i on la ciutat i el seu doble es confonen en una feliç comunió propera a la semàntica dels somnis.

En darrera instància, comprendre això implica dissoldre la distància que separa les pintures de l’ucraïnès de la seva obra gràfica, quasi sempre d’aparença netament abstracta: són versions d’un mateix problema, són la part visible d’un món icònic que desafia el pas del temps amb l’obstinació desesperada de la pedra antiga o, millor encara, de l’or dels retaules.