Skip to content

NOBUKO KIHIRA: l’essència del paper

2 August 2010

Nobuko Kihira és originària de Kuwama, al Japó, però ha anat construint a Cadaqués una vida social i artística sòlida i híbrida

A banda de les típiques dualitats que moldejen amb major o menor tirania bipolar la personalitat de qualsevol individu normal (ens referim a la clàssica i un pèl pedestre dicotomia raó-sentiment o, de manera més subtil, als esperits geomètric i de finor pascalians) hi ha, superposada a aquesta primera escisiò, un altre maridatge complexe que és el que intenta harmonitzar l’orígen geogràfic de cadascú (d’on s’és) amb el lloc on transcorre l’existència i amb el que et veus obligat a bregar diàriament (on s’està). Malgrat el primer d’aquests dos pols sol ser molt més remot, sovint simbòlic, i a vegades fins i tot imaginari (en tant que desconegut), la seva capaçitat per interpel·lar (quan no condicionar de manera profunda) la realitat incontestable del segon, és enorme: en ell s’hi projecten, retroactivament, anels profunds de construcció d’una identitat que veu en el seu orígen un fonament innegociable i en la seva realització actual una prova irrefutable de l’exitència d’aquest. Només els apàtrides de veritat (res a veure amb ciutadans del món ni ocurrències similars) gaudeixen de la indeterminació  feliç que proporciona no ser d’enlloc i, al mateix temps, de tot arreu.

Nobuko Kihira és molt japonesa però també catalana: al costat de Gustau Carbó Berthold i a través de la Galeria d’Art Marges-U, ha anat construïnt a Cadaqués una vida social i artística sòlida i híbrida que floreix de manera subtil en la seva obra: hom pot rastrejar allò que se li suposa a la sensibilitat nipona (el despullament Zen i etcètera) perfectament fusionat amb la rudesa aparent de la nostra mirada occidental (si és que “occidental” encara vol dir alguna cosa). Nobuko Kihira és la demostració irrefutable de l’absurditat que suposa inventar fronteres en l’art, entre altres coses, per la gran quantitat d’artistes de mirada orientalitzant que tenim a casa nostra i pels nombrosos exemples d’art neandertal que suporten a casa seva. Aquesta deu ser la cara amable de la globalització.

A Cadaqués, l’artista treballa al soterrani de la galeria que regenta amb Carbó Berthold (d’ell en parlarem un altre dia): es tracta d’una mena d’amagatall amb aparença de cova que desemboca en un jardí asilvestrat on es perpetra, amb dedicació alquímica, un paper esdevingut essència mateixa del discurs de l’artista de Kuwama. Faci el que faci, Kihira és una artista umbilicalment relacionada amb el paper: en ell troba el seu sentit i a ell es dirigeix quan pinta, com si li demanés permís, en un diàleg preciós realitzat en beu baixa. Potser per això els seus treballs tenen el mèrit de passar desapercebuts, gràcies o per culpa d’un gest plàstic sincer que s’articula de manera programàtica en direcció contrària a l’estridència. Explica l’autora que dubta i que amics també artistes li recomanen que encara destil·li més la seva obra: hom no pot deixar de pensar que, de més essencial, serà invisible.

Dualitats a banda, Nobuko Kihira resol perfectament l’ombra de tota dicotomia. La seva manera d’entendre l’art (íntimament relacionada amb la pràctica artística) garanteix uns resultats que venen a recordar-nos la solidesa de la fragilitat. O la fertilitat de la paradoxa, que és el mateix…

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: