MARC PALAU: imatges perpètues

L’artista gironí Marc Palau va arribar a la fotografia procedent del dibuix, i ara la utilitza de base en el seu retorn a la pintura

Marc Palau (Girona, 1971) és un artista de silencis meditats: un cop finalitzats els estudis de Belles Arts a Barcelona l’any 1993 (una carrera que sembla pensada per ser feta i immediatament defenestrada: com si fos una obligació passar pel trauma acadèmic…) va flirtejar a través de CICORP (un col·lectiu que va crear juntament amb Sebastià Oliva) amb les noves tecnologies mitjançant l’acció, sovint radical, i sense contemplar condicionants externs més enllà de la pura voluntat d’expressió artística (van arribar a participar en una de les primeres edicions del Sònar). Després, el silenci: entre els anys 1994 i 2002, Palau, com ell mateix confessa, se sentia esgotat fins al punt de dedicar-se a treballar pels altres. Va fer de dissenyador gràfic (en parla com d’una malaltia venèria) i va donar classes mentre intentava deixar de ser “residual” (en paraules seves). La paradoxa (si és que se’n pot dir així) és que va retrobar-se en l’aspecte més essencial de la seva condició d’artista: el dibuix.

I és que, per Marc Palau, “tot hauria de ser dibuix: es tracta d’un espai d’introspecció, de síntesi, de retrobament amb les energies que t’han de permetre qualsevol altre tipus d’activitat artística”. La resta, recerca i experimentació: una exposició, l’any 2003, a les malaguanyades Sales Municipals d’Exposició de Girona (el Bòlit Centre d’Art Contemporani se les ha fet seves, sense oferir cap alternativa a canvi), el va reconciliar amb la pintura. Mitja dotzena de treballs de gran format delataven un autor amb una afinada concepció de la representació entesa com a espai escènic, com a locus singular que conté totes les possibilitats, però també totes les paradoxes. En aquest sentit, el seu desplaçament cap a la fotografia no va ser traumàtic: la complicació conceptual exigia una simplificació del mitjà. Hauria estat impossible pintar tot allò que la càmera certificava amb notable bulímia; la pintura hauria alentit en excés un procés d’exploració de les imatges que avançava a una velocitat voraç, idèntica al desig d’algú que portava massa temps en silenci…

Tots els actors van representar el seu paper en la gran obra imaginada per Palau. Les seves fotografies, a la manera dels tableaux vivants, van perpetuar escenes prenyades de continguts existencials. A en Marc Palau no li interessen les anècdotes: el seu és un paisatge prenyat d’informació que ha de ser esgrunat amb paciència. Potser per això, com ell mateix afirma, “les fotografies que he fet encara s’estan revelant”: un procés el·líptic que, contra pronòstic, ha retornat a la pintura i aquell dibuix essencial on l’artista sembla condemnat a replegar-se de manera cíclica. Pintura sobre fotografia que ve a complicar un procés que tendeix a perpetuar les imatges, a interrogar-les amb una insistència propera a la del torturador que no espera resposta i que troba el seu sentit en la tortura mateixa…

Només cal mirar el seu estudi. Molt a prop de la plaça dels Països Catalans de Girona, es tracta d’un camp de batalla on l’únic supervivent s’inventa tots els personatges possibles amb la finalitat darrera (i una mica desesperada) d’escenificar una tragèdia (amb molts elements còmics) que no és altra que la de la vida i la seva precària possibilitat. L’artista es transmuta en una mena de parca inversemblant que acumula rera seu, com l’Angelus Novus de Klee, les runes de la història…  El cercle, per descomptat, no es tanca.