Skip to content

SERGI CADENAS: el descans de Vulcà

5 July 2010

En la persona de Sergi Cadenas conviu l’ofici rigorós del ferrer, al taller-botiga de la família, amb la llibertat artística del pintor

 

 

És molt més senzill veure a Sergi Cadenas (Girona, 1972) fent de ferrer al taller-botiga centenari que la família té al carrer Nou de Girona, que no pas d’artista pintor d’interiors delicats i d’exteriors una mica desolats al mínim refugi subterrani de casa seva; és més probable veure’l bregant amb el ferro i l’acer a cops de martell, domant-lo amb el bufador i les tenalles, que no pas aplicant-se al dibuix amb precisió cirurgiana i a la pintura amb fidelitat implacable al mitjà escollit. Amb tot, el personatge no és víctima de cap dicotomia insalvable: el ferrer és també pintor, i a la inversa, en la mesura que ambdues pràctiques s’alimenten mitjançant una forma de diàleg enormement singular. Sergi Cadenas, com Vulcà, déu romà de la metal·lúrgia (Efest pels grecs), combina a la perfecció la rudesa tectònica dels seu ofici heretat amb les subtileses que, sovint, aquest li reclama; al taller conviuen els forjats contundents amb peces més pròpies de l’orfebreria, els objectes purament funcionals amb capricioses realitzacions sovint inútils però amarades de valors estètics. Ras i curt: hi conviu l’ofici rigorós amb la llibertat artística.

La fórmula ens la regala ell mateix: «Jo, més que pintar, investigo…». D’elements no n’hi manquen: coneix bé les reaccions dels òxids sobre les planxes metàl·liques, i el comportament dels pigments aglutinats amb oli sobre les superfícies més impensades… Coneix l’ofici. Això l’allibera i li permet representar escenes que neixen de la necessitat expressiva (feta, en el seu cas, de curiositat i desig) sense haver de malgastar energia en qüestions elementals que massa vegades se’ns presenten disfressades de falsa complexitat. Les pintures de Sergi Cadenas reten permanent homenatge a una forma essencial de quotidianitat. Ho escrivia Elsa Plaza en un magnífic text titulat El sabor del olvido: «Quan la realitat es dirigeix a la imaginació i actua sobre ella, quan aturats davant un objecte ens deixem travessar per ell, l’objecte i l’ésser que el mira, en aquell instant, són una mateixa cosa, i el visionari que portem dins s’obre a un món desconegut per a la resta dels mortals»; justament per això –insisteix Plaza–, qualsevol cosa, per més quotidiana que ens resulti la seva presència, pot desencadenar en nosaltres un inesperat allau d’imatges i sensacions. Perdre’s en elles és la temptació del somiador pur: habitar aquest món paral·lel que no ens exigeix res, a banda, és clar, de la simple disposició a la mirada i al retrobament, és una forma de llibertat. La gràcia, en tot cas, és que aquesta mena d’infància de l’ésser es pot trobar a ella mateixa tan aviat en un espai familiar com en un retall de roba desgastada, brunyida com metall esculpit pel pas del temps.

El problema és el mateix de sempre: a Sergi Cadenas el podríem encasellar, amb pocs miraments, a les files de l’hiperrealisme sense tenir en compte que la seva pintura s’organitza al voltant d’allò que Plaza va anomenar, precisament, el sabor de l’oblit en la mesura que és la realitat la que resta aplaçada de forma permanent. El dia que aquest ferrer-artista va decidir «representar» el món tal com ell el veu –i, fins a cert punt, tal com més o menys el veiem tots– obria, sense voler-ho, la caixa de Pandora de l’associació lliure d’imatges i sensacions: és el model aparentment anodí aquell que, en la seva enganyosa passivitat, s’ofereix d’una manera més impúdica als desitjos del pensament humà. L’home actiu li reclama una passivitat a l’objecte que, com ens recorda Baudrillard, sempre és enganyosa. Estem a mig camí entre Kafka i el povera: per una banda, la pintura de Cadenas és al·legòrica, màgica i tràgica com la literatura kafkiana però, per l’altra, explora la dignitat dels objectes, la seva estricte realitat material, com només els povera ho han aconseguit.

La seva casa de Sant Julià de Llor amaga un secret al garatge subterrani: es tracta d’un taller d’alquímia pictòrica on Vulcà descansa de les llargues jornades heroiques dedicades al ferro.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: