BENET COSTA: els colors impurs

Benet Costa ha passat de representar l’entorn natural en les seves pintures, a plasmar-hi la seva pròpia subjectivitat

El fet que Benet Costa nasqués, l’any 1957, a Sant Esteve de Guialbes, l’havia de marcar per força a l’hora de relacionar-se amb un paisatge de terraprims, d’orografies suaus puntejades harmònicament per petites masses forestals i per dòcils conreus de secà; si la seva vocació havia de ser la pintura, aleshores també sembla inevitable que els seus tempteigs inicials estiguessin encaminats a representar aquell univers rural, de ressonàncies encara arcàdiques, perfectament acotat des de la talaia natural que suposen els poc més de 180 metres del Puig Blanques on s’aixeca el seu poble… Però els terraprims, com un cert tipus de pintura, ja fa temps que llangueixen sota el pes inexorable de la modernitat: els primers, empesos per la multiplicació obstinada de la xarxa viària (i de l’elèctrica MAT), per la industrialització sense massa control de les granges porcines i per la substitució, lenta però inexorable, del blat i l’ordi de sempre pels regadius més rendibles i, la segona, la pintura de paisatges, empesa igualment per una realitat artística incontestable que ja no pot aplaçar més la seva obligació de dir el present enlloc de refugiar-se en un passat incert i, en aquest sentit, inoperatiu si no és entès com a memòria, com a equipatge ineludible, com a substrat i no pas com a llast.

Benet Costa ha fet el viatge sencer, és a dir, que ha anat de la representació més o menys mimètica de l’entorn natural fins a la plasmació de la seva pròpia subjectivitat, de la seva lectura particular del món feta a través de la pràctica de la pintura. Es tracta d’un espai que Maria Lluïsa Borràs ha caracteritzat com un paisatge interior, “l’únic gènere que ha aportat a la pintura l’últim segle: una pintura que descriu les emocions, les sensacions, l’estat d’ànim del pintor sense recórrer a la realitat i que, lluny de reproduir allò que veuen els ulls, es basa exclusivament en elements pròpiament pictòrics, com ara la forma i la línia, l’estructura i el color”. Per això Benet Costa transita amb aparent lleugeresa pels diferents procediments pictòrics: tan si es tracta de tintes, de ceres, d’aquarel·la, d’acrílics o de pintura a l’oli, l’artista del Pla de l’Estany deixa que sigui el material el que dicti els seus propis ritmes aconseguint, d’aquesta manera, que el mitjà esdevingui part del contingut. És un procés, aquest, que basa la seva eficàcia en la manca de violència: Costa deixa que les emocions flueixin i que es tradueixin en obra sense constrènyer en excés l’esdevenir d’uns treballs que reclamen la seva pròpia autonomia. Per això es veu obligat a desestimar un gran nombre d’obres i, també per això, sovint pinta els seus enormes papers i teles pels dos costats, com si no s’atrevís a donar com a definitiva una única versió del problema.

Atesos aquests plantejaments, no ha d’estranyar-nos l’aparença de brou cromàtic primordial que tenen molts dels seus treballs: els seus colors són impurs en la mesura que són el resultat d’un viatge emotiu, en la mesura que tradueixen un corpus emocional que es troba a les antípodes d’allò bàsic i mancat de matisos quan no de contradiccions. La seva pintura (potser en això hi té alguna cosa a veure Glòria Muñoz, amb qui es va formar durant un temps) funciona per acumulació, per addició, per pura insistència i, és clar, per íntima necessitat. El seu estudi de la Plaça de les Rodes de Banyoles és un asèptic pis (antic refugi de solter) que es troba a les antípodes del que devia ser la seva casa paterna de Sant Esteve de Guialbes: hom no pot deixar de pensar que calia fugir d’un entorn natural tan incontestable per trobar una cambra pròpia, molt més “desinfectada”, on sentir una veu que, malgrat el batec impertinent del món, ressona amb força gràcies a la pròpia consciència. La seva pintura n’és una prova.