JORDI MARTORANNO: la mesura humana

El gironí Jordi Martoranno utilitza la simplicitat complexa del seu art per expressar unes preocupacions d’abast universal

La simplicitat de les pintures només és aparent: poden semblar una mena de retícules d’inequívoc regust orgànic, membranes que la voluntat de l’artista ha aturat en un moment precís del seu creixement il·limitat, o simples rastres que algun ésser dotat de moviment ha deixat amb les seves extremitats primitives en un paisatge d’aparença lunar o, potser millor, de perfils prehistòrics, de ressonàncies cosmològiques… Amb tot, Jordi Martoranno (Girona, 1965) fa explícites unes preocupacions que troben en l’univers el seu referent més immediat. L’artista cita a Stephen Hawking: “La llavor còsmica original a partir de la qual es desenvolupà el nostre univers, resulta ser una nou diminuta”.

Ni més ni menys: “Potser, per comprendre com funciona l’univers —explica el de Girona—, hem d’observar d’una manera molt detallada el comportament de la natura, així com ho feien antigament. Potser podem arribar a comprendre la formació del cosmos a partir de la percepció simbòlica i l’estudi científic d’una llavor”. O, com diria Hawking: “Estem avesats a la idea que els esdeveniments estan causats per altres esdeveniments anteriors, els quals a la seva vegada estan causats per esdeveniments encara anteriors. Hi ha una cadena de causalitats que s’estira cap al passat, però suposem que aquesta cadena tingués un començament de manera que hi hagués un primer esdeveniment. Quina fou la causa? És possible que l’univers comences en una gran explosió, un moment en què tot l’univers i tot el que conté estava comprimit en un punt de densitat de matèria infinita. […] Aquest estat fou anomenat àtom primordial pel sacerdot científic George Lamaître. Aquest estat l’anomenem actualment el Big Bang”.

Les pintures de Jordi Martoranno contenen sempre —o molt sovint— un àtom primordial en procés expansiu que, malgrat remetre’ns als grans problemes de la física i de la cosmologia, s’expressen des d’una dimensió radicalment humana. És a dir: les grans teories es concreten gràcies a una pràctica pictòrica que té molt més de poètica que no pas d’heroica. De fet, Martotanno —com el desaparegut Hernàndez Pijuan, amb qui comparteix sensibilitat plàstica— sap que l’art no ha de pretendre dir-ho tot sinó, senzillament, ser un contenidor de l’inefable, de tot allò que el llenguatge ordinari no és capaç d’abastar. És aquell famós diàleg entre allò visible i allò invisible que proposava el nostre Ramon Llull: entre aquests dos pols trobem el marc hermenèutic de la nostra comprensió del món, de les coses del món i de nosaltres mateixos en relació al món; aquest “territori” intermedi —que senyala per dalt i per baix els límits del coneixement— es constitueix com el fonament de tota experiència individual i el lloc on el nostre Jo permanentment desplaçat pot seguir buscant-se.

Martoranno treballa en un antic pis a tocar la Rambla de la LLibertat de Girona que es divideix en dos espais ben diferenciats. Una part, despullada i amb aparença de cenobi, sembla pensada expressament per permetre-li realitzar, a nivell mental, aquestes reflexions cosmològiques que, si no fos per la metàfora de la llavor, sempre semblarien desmesurades; l’altra, il·luminada per potents focus al·lògens i molt més espaiosa, és la de la pràctica de la pintura: és en aquest espai on l’univers mental es concreta i on l’especulació abstracta cedeix la veu als colors i als seus rastres, a les superfícies pacientment patinades i al gest recursiu d’un home que a fet de la simplicitat complexa del seu art una metàfora afinada de la mesura humana.