JOAN MATEU: històries mínimes

Joan Mateu aposta per la rutina del món com a forma de coneixement a través de la seva pintura sincera i sense artificis

Si les pedres no l’ofeguen, vol dir que és un home fort. La presència monolítica de Sant Pere de Galligans, la compacta i desacralitzada Sant Nicolau, la pujada cap a San Daniel, la plaça tectònica dels Jurats i, és clar, la Catedral que segueix fent ombra a la seva ciutat, són, en major o menor mesura, poders atàvics que han servit per limitar els excessos urbanístics però que, al mateix temps, fan difícil repensar el lloc on les persones intenten viure. Des de l’estudi de Joan Mateu (Salt, 1976) la Girona monolítica fa difícil sospitar les grans ciutats de gratacels que apareixen a les seves pinturos o els interiors domèstics, homenatges velats a la memòria de Vermeer…

No es tracta tant d’insistir en la qualitat dels moments com en la seva condició fràgil, en la seva realitat efímera, en la seva essència sempre tenyida pel fantasma de la desaparició imminent: a les pintures de Joan Mateu es constata per sobre de tot una lluita molt humana que és la que es porta a terme contra la tirania de la temporalitat. I el més sorprenent és que Mateu aconsegueix il·lustrar aquesta tensió gràcies a una paradoxa: la memòria fotogràfica de les seves pintures, el seu “aquí i ara” barthesià, deixa de ser pura representació per esdevenir “cosa” gràcies a la realitat incontestable d’una pintura que s’esdevé en temps real davant dels nostres ulls.  La íntima contradicció que existeix en el fet de pintar fotografies resta en suspens gràcies a un exercici de restitució de la realitat de l’objecte representat. A les pintures de Mateu la qualitat dels moments s’aplaça a favor de la duració de la pintura. El seu estudi és, justament per això, un taller d’alquímia on la pedra filosofal té nom i cognoms d’artista.

És en aquest sentit que s’ha de llegir l’aparent indolència de les escenes representades: a les antípodes de qualsevol forma d’èpica, allò que importa a Mateu no és la història o l’anècdota sinó la seva íntima possibilitat, l’interstici que ocupa el seu silenci enmig de la cacofonia global. Aquesta és, en darrera instància, la seva subtil forma de dissidència: pintar en silenci la intranscendència del moment a la recerca d’aquell tipus de veritat que només habita  a les coses petites, als relats minúsculs. Més enllà de modes absurdes o de debats estèrils sobre el mitjà expressiu que hom escull, Mateu aposta decididament per la rutina del món com a forma de coneixement. L’espai que ocupa, n’és ple d’objectes rutinaris. I les seves pintures: ens imaginem les converses que deuen tenir els avis que sovint poblen les seves teles, sobre el temps present i passat, sobre política elemental (“són tots uns mentiders”, per exemple, deuen dir quan surt el nom d’algun il·luminat), sobre com la joventut ha perdut valors importants com ara el respecte per les persones grans…

Amb tot, on l’univers de Joan Mateu troba el seu millor aliat és en els personatges abstrets: lectores, dones que senzillament reposen, a la cuina amb la mirada perduda davant d’unes fulles d’enciam, mirant les aigües del Ganges, o personatges esperant asseguts en una escala qualsevol… L’anonimat és sempre l’opció democràtica escollida per algú que s’interroga constantment pel misteri que amaguen les coses aparentment intranscendents. Però que ningú s’enganyi: les històries mínimes de Joan Mateu són màximes, plenes de tot allò que només el silenci és capaç de contenir, saturades d’humanitat, sòlides gràcies al treball pacient d’un jove que encara creu en la pintura sense artificis, immediata i, per descomptat, sincera.