PATRICIA SICARDI: els colors perduts

L’argentina Patrícia Sicardi s’ha instal·lat a Cadaqués, on regenta el taller-galeria d’art Siart i crea una obra de cromatisme vigorós

Li devem a Winckelmann (i també, en menor mesura, a Goethe) l’emblanquiment sistemàtic del nostre passat hel·lènic: avui sabem que ni era una societat asèptica ni respectava, en essència, el pensament si aquest incomodava al poder (Sòcrates, si pogués, ens ho explicaria). Grècia no existia, existia una Atenes autàrquica i un grapat de circumstàncies que van fer possible el miracle de la filosofia escrita. En tot cas, la cosa segura és que sol caldre la mirada forana per posar a lloc les mitificacions absurdes que, a base de considerar un passat millor, defenestren un present quasi sempre més interessant. Les ciutats blanques són un miratge: en lloc seu hi ha l’imperfecta ambició humana de viure en un mateix lloc sense fer excessiva violència al paisatge o, més encara, la voluntat de replegament a la recerca d’aquella Koiné que garanteix la supervivència del grup. Ningú parla de casa seva amb la deguda objectivitat.

La Cadaqués blanca té la sort de ser permanentment impugnada per la munió d’artistes que, paradoxalment, atreu el tòpic. Viuen i treballen en aquest racó de món per culpa dels Dalí, Duchamp, Hamilton i companyia, però la majoria saben redescobrir (qui sap si després d’una decepció notable) l’indret abrupte on els meandres de l’art, per pur capritx de l’atzar, fa temps que sedimenten. Patrícia Sicardi és de Buenos Aires i ja fa deu anys que també és catalana: Sant Cugat del Vallès, Barcelona i Cadaqués són els llocs on ha projectat la seva energia artística i empresarial. I és que Sicardi és un cas atípic: defensa la pintura per pur imperatiu biològic i sobreviu suplantant els galeristes, inventant un espai que es diu Siart i que és una galeria d’art però també un lloc de trobada i, en la seva recambra, l’estudi on regala a Cadaqués els colors perduts.

La seva pintura és física. Hom hi pot reconèixer els perfils urbans, els retalls de cel o de mar, tot i que aquest només pot ser un punt de partida: de seguida la pintura ajorna la representació i s’afirma en tant que cosa, en tant que superfície de cromatisme vigorós i lluny, molt lluny, de la blancor impostada. La llibertat és màxima: hi ha una Patrícia Sicardi constructora infatigable a base de pinzellades estructurades i estructurants i hi ha, també, una Sicardi d’amplis camps de color, de mínimes intervencions, que cerca per sobre de tot la supervivència de la pulsió inicial, del gest primer… La convivència de totes aquestes possibilitats és el que acaba definint la personalitat pictòrica d’aquesta argentina que sembla efinitivament establerta a Cadaqués.

El seu taller-galeria d’art s’obre a Port Doguer, una platja deliciosa de setembre a juny: durant els mesos d’estiu, el bullici de Cadaqués dóna sentit al vessant galerístic de l’invent, mentre que els llargs mesos d’hivern són òptims per al replegament creatiu i per passar la ressaca. Si algú pot conjurar totes aquestes energies en aparença contradictòries és Patrícia Sicardi: gràcies a artistes com ella anem matisant aquella falsa blancor winckelmaniana esmentada…