ANNA AGUSTÍ: memòria d’Àfrica

L’artista Anna Agustí, nascuda a Pals i resident a Girona, vol mostrar en les seves pintures el caràcter agredolç de la realitat africana

La confluència entre el carrer Nou del Teatre i la plaça del Pallol de Girona on Anna Agustí Hontangas (Pals, 1968) té l’estudi, no està asfaltada; de fet, es tracta d’una mena de descampat al bell mig de la ciutat, just al darrere del mateix Ajuntament que vetlla fins al paroxisme per la puresa del seu Barri Bell i que, en canvi, ignora la immediata recambra invisible per al visitant ocasional; és el lloc on els camions carreguen i descarreguen els decorats del teatre i on els gironins incívics —però polits de façana, com la ciutat— conviden els seus gossos a defecar amb la furtivitat típica d’aquell que se sap, com a mínim, reprovable. L’artista, amb tot, coneix bé aquestes paradoxes urbanístiques, més encara si tenim en compte que va néixer a Pals: el seu pas per la Facultat de Belles Art de Barcelona —s’hi va llicenciar l’any de les olimpíades— va ser un parèntesi notable que, en darrera instància, ella s’ha encarregat de complementar amb una sèrie de viatges a l’Àsia i, molt especialment, a l’Àfrica. El resultat, és visible a les seves obres.

Anna Agustí explica que d’ençà del seu primer viatge al Marroc, ara fa deu anys, les seves pintures han deixat d’emmirallar-se de manera més o menys autocomplaent en l’espectacular geografia del continent negre per assumir-ne el caràcter agredolç. Més agre que dolç, però: després vàren venir Gàmbia, Etiopia, Cap Verd… totes ells països marcats per la misèria que l’home s’autoinfligeix i, també, per la gasivitat d’un paisatge que no sempre està disposat a alimentar les persones que l’habiten. Atesa la misèria general —sempre contraposada a la bellesa natural, sovint espectacular, d’aquests mateixos territoris—, no ha d’estranyar a ningú que proliferin els infants a les pintures d’Anna Agustí: la seva és una mirada verge que encara conserva intacta la capacitat per fascinar-se davant els perfils irregulars de les coses i la llum d’un món que es resisteix a mostrar, davant d’ells, la seva cara més terrible; són nens absorbits per l’atmosfera lletosa de l’albada o per l’ambient acollidor del capvespre; són personatges que s’entreguen amb indolència a l’abstracció del joc sense preocupar-se per res que no sigui la seva petita parcel·la de món.

El geni profètic del filòsof Adorno —habitant d’aquella Europa enrunada— va fixar algunes reflexions «rere el mirall» a propòsit de la pintura que —qui sap si degut a les cicatrius que encara arrossega la nostra cultura— mantenen una inquietant vigència. El de l’Escola de Frankfurt aconsellava a qui volgués fer una incursió en el sempre problemàtic territori de la representació que intentés delimitar amb precisió el motiu central, l’objecte però també l’objectiu. En el cas d’Anna Agustí, el motiu ha estat perfectament delimitat: pintora de paisatges en la mesura que cerca insistentment una mena d’empatia natural entre tots els elements que conformen l’obra, en la mesura que l’atmosfera cromàtica tendeix a associar volums amb superfícies líquides, superfícies líquides amb agrestes extensions geològiques i aquestes, al seu temps, amb personatges que existeixen indissolublement units a l’espai que ocupen, ha aconseguit —gràcies a la lenta maduraciuó de la seva obra— escenificar les contradiccions sense caure en discursos literals —i alliçonadors— i, el que resulta més difícil, sense renunciar a una sensibilitat plàstica afinadíssima que troba el seu aliat natural en el collage. Aquesta és la gràcia: no només es tracta d’un procediment tècnic sinò que pot servir com a metàfora de la cosa representada; Àfrica recicla perquè no li resta cap altra opciò i el seu acte de reciclatge, també sense voler-ho, acaba conformant un gran collage que és, en darreraq instància, la suma dels nostres excedents, tan físics com morals.

Qui sap si el bust de Sèneca que té a l’estudi —única cosa, segons ella, que va emportar-se de Belles Arts—   fa la funció d’antídot: l’estoic cordovès va dedicar bona part de la seva existència a intentar neutralitzar la por a la mort amb l’objectiu final de reavilitar la vida, una pràctica que avui hem substituit per la irresponsable mania de mirar en direcció contrària a allò que ens incomoda; la pintura d’Anna Agustí ens recorda que la veritat no està renyida amb la bellesa.