PERE BELLÉS: elogi de la forma

Pere Bellés sotmet les seves obres a un procés de depuració tan intens que les deixa obertes a tota mena d’interpretacions.

Encara que el diccionari no l’hagi reconegut (arribar tard és una de les seves principals característiques), el verb «formatejar» ja fa temps que s’ha incorporat al llenguatge normal (però no normatiu) o, com a mínim, del de tots aquells que hem de conviure diàriament amb la informàtica i els seus perills: es «formateja» el disc dur d’un ordinador, per exemple, quan hom vol restituir-li la puresa original, la seva forma (format) intacte i, en aquest sentit, en perfecta disposició per emmagatzemar i gestionar futures informacions. El neologisme, mutatis mutandis, també podria servir per explicar determinades pràctiques pictòriques: «formatejar» la pintura significaria recuperar allò que té d’essencial, és a dir, el color i la línia (la llum i els seus límits sobre el pla). Una pintura «formatejada» hauria de ser abstracte i, més que «irradiar» continguts, la seva principal característica estaria marcada pel signe de la receptivitat il·limitada. Juan Eduardo Cirlot ja fa temps que es va adonar de les possibilitats de les formes essencials: «…hojeando la obra de Poincaré y Einstein —escrivia el crític d’art català—, advertimos dos esquemas gráficos muy interesantes;  su aspecto, dada nuestra dedicación en aquellos instatntes a la pintura abstracta, no podía dejar de llamarnos la atención. Una reunión de circulos y otra de quadrados servían a los científicos aludidos para expresar la vivencia (y la concepción) de un universo infinito, en un espacio plano, y un universo finito en un espacio curvo. ¿Significaran los rectángulos y los círculos que, intuitivamente, aparecen en la pintura de muchos abstractistas, en último término, la obscura predisposición a situarse en uno u otro mundo? Siendo, a fin de cuentas, más familiar para nuestra humana limitacón la idea de un universo cerrado, ovoide o esférico, ¿no es una paradoja incalculable que el racionalista ángulo recto sirva precisamente para expressar la irracional noción de la possibilidad de continuidad infinita?»; paradoxa o no, la qüestió és que l’angle recte ofereix a la pintura la possibilitat de transcendir els límits físics de la representació bidimensional del quadre millor que cap altre forma. Pere Bellès —com Ad Reinhardt o Agnes Martin, per posar dos exemples sobradament coneguts— ho sap i n’explora les possibilitats.

Nascut a Terrassa però instal·lat a Cadaqués, Bellès és un artista que, com afirma en una crítica recent Josep M. Cadena, «no es deixa seduir pel mar i el paisatge» o, per ser més precisos, no és deixa seduir per les anècdotes que aquests contenen. Les pintures que exposa a la Galeria Giart de Girona són sempre fruit d’un procés de depuració formal (formatejar) que cerca una mena de grau zero de significació obert a totes les interpretacions imaginables. Al final, i després de donar moltes voltes entorn dels problemes inherents al formalisme, el filòsof Richard Wolheim va arribar a una conclusió meridiana: «…però els trets estructurals no són el fonament del significat pictòric —ni ho poden ser—, perquè el significat pictòric es fonamenta en gran mesura en dues fonts completament diferents: d’una banda, el que l’espectador pot veure en una pintura; de l’altra, el que l’artista pretenia transmetre amb la pintura. O en una confluència apropiada d’aquests dos factors». D’això es tracta: d’aprofitar l’oportunitat que ens ofereixen les pintures de Bellès en tant que espais neutrals on el color i la forma ens recorden que, al final, sóm nosaltres els que dictem les possibilitats de la pintura, sobretot de la que no vol representar res més enllà d’ella mateixa.