SEBI SUBIRÓS: al servei del gravat

El figuerenc Sebi Subirós porta més de vint anys fent gravats com a artista i també com a tècnic per a d’altres artistes.

La imatge que dóna nom al taller és una mena de lloba capitolina bicèfala i partida pel mig que, de fet, ben bé podria ser una metàfora de la simetria imperfecte que porta implícit tot gravat: entre la matriu i l’estampa final es trasllada una informació gràfica subjecte a uns imponderables atzarosos com els que varen acabar definint, per exemple, les personalitats diverses de Ròmul i Rèmul; amb tot, Sebi Subirós (Figueres, 1961) porta més de vint anys intentant que els gravats en els que ell intervé com a tècnic —i també els que realitza com a artista— no només no siguin fruit de l’atzar empès pel girar pacient del tòrcul, sinó que s’ajustin el màxim possible al disseny d’uns autors, artistes tots ells notables, que coneixen perfectament els seus objectius —amb el lògic marge que tota persona sensata sap concedir a l’imprevist.

La seva aventura en el món de les arts gràfiques s’inicia al millor lloc possible: l’any 1986 al taller d’Edicions Tristan Barbarà, un referent en la realització de llibres d’artista i estampes de gran format que acumula un espectacular currículum que compta amb els principals noms de l’art contemporani. Gràcies a aquest fet, Subirós pot completar la seva formació, entre d’altres, amb l’estampador Ole Larsen, el gravador Joan Barbarà i l’especialista en tècniques electrogràfiques Jesús Pastor, tot plegat fins que s’emancipa i decideix crear, el 1995, el taller de gravat Lupusgrafic Edicions. Des d’aleshores, ha treballat a Les Escaules d’Empordà i a Lladó fins que, ara fa un parell d’anys, va decidir recalar al carrer Cardenal Margarit de Girona amb l’objectiu d’aprofitar la capitalitat d’una ciutat que compta, a més, amb una Escola Municipal d’Art on ell mateix dóna classes de la matèria.

Sebi Subiròs explica que treballar sovint amb un artista implica interpretar millor la seva feina i, al mateix temps, aquest fet et permet dissimular la teva presència en el resultat final del gravat. Aquesta circumstància, com és lògic, genera  fidelitats entre autor i gravador que poden anar, fins i tot, més enllà de l’aspecte estrictament professional: noms com Víctor Mira, Jordi Isern, Claudi Casanovas, Leonard Beard, Jordi Puig o Gabriel, formen part de la història d’un taller que gira al voltant del gran tòrcul, paradoxalment, únic element que realment està capacitat per girar…

Amb tot, no s’ha d’oblidar que Subirós és un artista entre artistes: rere el tècnic —o per davant— hi ha un autor que ha fusionat la pràctica pictòrica (entesa com la realització de peces úniques, no reproduïbles) amb la del gravat i, a més, d’aquesta síntesi n’ha sabut extreure un tipus d’obra que pot ser vista com un compendi de possibilitats plàstiques i de reciclatge visual. És a dir: l’artista aprofita fragments més o menys importants de gravats antics i de les més diverses procedències (des d’un calendari, passant per un llibre de botànica, fins a un tractat de zoologia), per incorporar-los a superfícies pictòriques que poden ser el resultat d’antigues proves de color i, si s’escau, també utilitza lliurement el collage per incorporar un darrer nivell de lectura a un treball que, per acabar-ho de complicar, pot ser realitzat sobre la superfície més impensada (amb especial predilecció per la fusta). No cal dir que les peces de Subirós, malgrat poden tenir un important rerefons conceptual, responen a una voluntat de joc gràfic il·limitat només a l’abast d’aquell que, a banda de ser artista, ha dedicat bona part de la vida a perfeccionar els aspectes tècnics del seu ofici.

Al final, el seu estudi de Girona, situat al cèntric però gens o poc transitat carrer Cardenal Margarit —molt a prop de l’escola La Salle—, resulta ser una excel·lent metàfora del que diem: proximitat reservada posada al servei del gravat.