JOSEP PERPIÑÀ: Forma i color

A Josep Perpiñà se’l reconeix per haver dedicat una particular atenció a la morfologia de Girona

Han passat més de vint anys, però l’escena descrita pel crític d’art J. Llop S. amb motiu d’una exposició que Josep Perpiñà (Girona, 1945) presentava llavors a la desa pareguda —com tantes altres des d’aleshores— Galeria Fòrum de Girona, manté plena vigència: «Ocupa uno de los estudios de Perpiñà —en aquella època, l’artista també mantenia el taller patern, al cor del Barri Vell— una casa moderna,en uno de los nuevos barrios de Gerona. Calles anchas, amplias avenidas. Estudio atiborrado de material pictórico, con atisbos de desorden. Dos mesas de dibujo y un par de caballetes. Y una silla pequeña, cómoda, que es la que utiliza el pintor. El ronroneo del aire acondicionado pone sordina a la conversacion que mantenemos». I és que el refugi de Montili vi encara és exactament això: un lloc on Perpiñà es dedica a la pràctica pictòrica defugint els exabruptes contemporanis i fent de l’autoanàlisi i la reflexió retrospectiva un exercici que pren la forma de complex arxiu personal. L’estudi semisubterrani d’aquest fill d’artista —el pare, Pere Perpiñà, va ser, segons Lluís Bosch Martí, un «impressionista, expressionista i fauve gironí»— no sembla tant una factoria dedicada a generar objectes exportables, com un espai de recés on les obres d’art tornen per interrogar el seu artífex sobre qüestions que tenen a veure amb la seva mateixa existència: més de quaranta anys de feina, i entre dos i tres mil treballs de petit format perfectament documentats, ens recorden l’aventura de tants altres artistes que han dedicat una part importantíssima dels seus esforços a la construcció d’un arxiu que, al final, ha estat la seva obra més important: Gerhard Richter, Dieter Roth, Vito Acconci, Christian Boltanski o, més proper a nosaltres, Francesc Abad, han demostrat abastament que rere l’arxiu s’hi amaga una responsabilitat ètica amb el passat o, el que és el mateix, un deute amb el futur.

Amb tot, a Josep Perpiñà se’l reconeix per la particularíssima atenció que ha dedicat, des dels seus mateixos orígens artístics, a la morfologia de la ciutat que el va veure néixer: el referent —allò que la pintura clàssica anomenava «el motiu»— per als seus quadres el va aprendre una vegada, ja fa molts anys i, des d’aleshores, s’ha dedicat a interrogar-lo de manera incansable. L’excusa, l’element comú, el fil conductor, són unes cases arrenglerades que ressegueixen l’Onyar. Que l’artista se centri en elles vol dir, com a mínim, dues coses. La primera, que veu en la seva estructura un lloc on explorar problemes genuïnament pictòrics i, la segona, que recórrer sistemàticament a elles, a les cases de l’Onyar, li estalvia haver de justificar-se en la novetat, haver de reinventar l’excusa de la seva pintura, haver de ser, per dir-ho d’alguna manera, original sempre i al preu que sigui. Alliberat, per tant, del llast que suposa l’originalitat mal entesa, Perpiñà pot dedicar-se plenament a l’exploració de la forma i del color: una forma que flirteja amb la geometria regular per contaminar-se, de manera volguda, amb l’organicitat del gest més abrandat i amb la vibració d’uns colors que, fidels a la filiació plàstica del nostre autor, sovint ratllen la cèlebre desmesura fauve. Justament per això, pel caràcter eminentment formal de la seva visió artística, Perpiñà s’ha pogut desplegar en llocs insospitats: murals com el que va realitzar l’any 1981 per a l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Pineda de Mar —utilitzant la gaudiniana tècnica del trencadís—, sorprenents revisions de l’arbre —un dels seus altres grans grups temàtics— entès com a planta però també com a concepte («les branques seques transformades en mà s’enlairen cercant quelcom… la relació amb tot el cosmos»), o, sense anar més lluny, l’homenatge al Kaos presentat l’any 2006 a la seu de la Fundació Valvi, aconsegueixen desembocar, malgrat les obvies diferències, en un únic i insospitat autorretrat. Un autorretrat que, com assenyalava Eva Vàzquez a propòsit de l’artista, «neix d’un territori vague entre la semblança i el símbol, entre identitat i forma, entre ser i imaginar-se»: aquest és, sense cap mena de dub te, el lloc inacotable on existeix tot l’art de Josep Perpiñà.