RAMON PLANES: l’historiador de les coses

Ramon Planes (Lleida, 1953) viu i treballa a Olot des de 1976, any en que va decidir traslladar-se a la capital de la Garrotxa atret per la cèlebre escola paisatgista a la que la ciutat dóna nom. Amb el pas del temps, però, la seva pintura s’ha situat a l’extrem oposat d’aquella mirada romàntica de regust etnològic gràcies a un despullament progressiu que li és característic.

Fa poc més de vint anys —l’any de les olimpíades— Manuel Vázquez Montalbán glossava la pintura de Ramon Planes amb precisió cirurgiana sense renunciar, malgrat l’afinament conceptual, a la seva mirada poètica ni a aquell sòlid estil construït a base de frases (autèntics murs sintàctics) amb regust definitiu: «Planes pinta la historia de un envejecimiento o de una mutación, sin la menor concesión al estuche, cargados, objectos y ámbitos, con todo el tiempo que les ha hecho como son». O, més encara: «Hay en su retina un diminuto historiador de las cosas, como un chip que adivinara, en las deshabitaciones, los seres que en su día contribuyeron a historificar cosas y ámbitos». La imatge no pot ser més precisa: l’artista, i de manera molt especial el que opta conscientment per la pintura, entès com algú preocupat per rastrejar les històries mínimes que totes les coses són capaces de revelar (a l’espectador atent, per descomptat) i, portat a l’extrem, com algú que ha convertit la cerca recursiva —i fins a cert punt concèntrica— en l’estratègia a seguir de cares a desvetllar «les realitats submergides en la realitat» (com li agradava caracteritzar aquest procés al mateix Montalbán).

Pintura i temps o, si ho preferim, imatges que malden per sobreviure a la seva naturalesa espectral: «Les imatges —explicava Giorgio Agamben a propòsit de l’Atles impossible imaginat per Warburg— de les què està feta la nostra memòria tendeixen, de manera incessant, en el curs de la seva transmissió històrica, a quedar fixades en espectres, i es tracta precisament de restituir-les per a la vida. Les imatges són vives, amb tot, fetes com estan de temps i de memòria, la seva vida és ja i sempre supervivència, amenaçada sense treva i en procés d’assolir una forma espectral». Potser per això la pintura de Ramon Planes, d’ençà de la seva arribada a Olot fa més de trenta anys, ha seguit un procés de despullament que l’allunyava —i encara l’allunya—, de manera progressiva i irremeiable, dels seus principals referents: la consciència de fragilitat sumada a un principi economitzador —a la manera de la navalla d’Occam— converteixen la seva pintura en una mena d’homenatge a totes les coses vistes i, en especial, a l’empremta de llum que ens han deixat.

Aleshores és més senzill entendre la seva predilecció pels espais aparentment dessolats i buits, pels mal anomenats no-llocs, és a dir «llocs —en paraules de Solà-Morales— aparentment oblidats on sembla predominar la memòria del passat sobre el present […]; llocs obsolets on només certs valors residuals semblen mantenir-se malgrat la seva completa desafecció envers l’activitat de la ciutat […]; llocs —en definitiva— externs, estranys, que es mantenen fora dels circuits, de les estructures productives». Montalbán en va descriure algun: «Llueve contra la tapia del crematorio y se forman charcos sucios en los arcenes ocupados por detritus y matorrales sin apellidos». O Bolaño, un altre amic de les perifèries: «He trabajado en un camping, recogiendo piñas, vendimiando, estibando barcos. Todo me empujó hasta este lugar, el descampado donde ya no queda nada que decir…». Des del descampat, des de la fàbrica en runes, des de qualsevol lloc que l’hagi seduït, Planes segueix reivindicant la pintura sense excessos, pausada i amiga del temps (per més que es dediqui a combatre’l).