La ceràmica de Barceló aterra a Céret

Miquel Barceló exposa a Céret. La mostra està formada per diferents treballs de terracota que l’artista de Felanitx ha realitzat recentment a l’obrador de Mallorca.

Diem que Miquel Barceló «aterra» a Céret no perquè faci por (en aquest cas, hauríem d’escriure «aterreix»), o perquè vingui volant —Ceret té de tot menys aeroport—, sinó perquè ha omplert literalment de terra les sales del seu magnífic Museu d’Art Modern. De fet, i deixant de banda una col·lecció de pintura desigual puntejada per autèntiques obres mestres (la majoria cedides pels artistes que estiuejaven, repartits entre els segles XIX i XX, a la localitat nord-catalana), allò que justifica per si sol la visita al mausoleu cultural —en tant que museu— és una completíssima selecció de ceràmiques de Picasso que són, al seu temps, un homenatge a la defenestrada tauromàquia. Res millor, per tant, que centrar la mostra de Barceló en els seus productes més terrestres bo i evitant, de passada, el gir perillós que suposa enlairar-lo a les cúpules milionàries destinades a fer de paraigües als mandarins que van de vacances a l’ONU. Polèmiques a part —Barceló les col·lecciona, imaginem que sense voler-ho—, el que compta és subratllar la prodigiosa energia que l’artista de Felanitx (1957) ha invertit en la creació d’unes peces que, a més, la retornen sense miraments a l’espectador. El millor Barceló és el de terracota, per més que s’entesti en abolir disciplines —segons ell, la pintura i la terra són una mateixa cosa— o, donat el cas, per més que es dissolgui en projectes d’excessiu caràcter institucional. En darrera instància, la terra de Barceló ens fa present aquell alliberament que prometia el poeta Miquel Bauçà, un altre il·lustre —tot i que mort a destemps— de Felanitx: «Sabem, però, que, en arribant, podrem fer aquella mesurada contorsió, gosar obrir la boca, rentar-nos de pecats inútils, jugar dins el pou amb fang, i untar-nos l’escrot amb la rosada».