AGRAIR O PREMIAR

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922) rep el Premi Nacional de Cultura per la seva trajectòria artística. L’entrega oficial serà el proper 8 d’octubre al Palau de la Generalitat.

Dèiem no fa gaire, en aquest mateix blog, que l’única heroïcitat remarcable és viure noranta anys sense defallir en l’intent. I no només viure’ls: intentar esprémer aquest breu —malgrat tot— segment de temps sense que les inevitables renúncies acabin afectant la coherència del projecte global (i això només si acceptem que la vida és un «projecte» que cal revisar com es revisaria, per exemple, un invent nascut per tal de pal·liar determinades mancances o, fins i tot, per a de fer-nos l’existència una mica més acceptable). Si a aquest mèrit —el d’«anar fent i prou», com li agrada dir a Torres Monsó— hi afegim la temeritat de convertir l’art en l’epicentre de la vida mateixa, en el prisma que permet filtrar la realitat separant-la de la impostura —i de tantes altres formes de morralla que solen passar desapercebudes—, aleshores l’heroïcitat remarcable es converteix en aquella rara espècie de temeritat desinteressada que regala al món —sinònim de societat— moments d’impagable  lucidesa en forma d’obra que, malgrat no garantir la felicitat, si que ens fa una mica més lliures i, en definitiva, humans.

A Torres Monsó se li pot agrair tot això i encara una mica més: la seva humanitat tranquil·la i la seva ironia agredolça són avui una excepció enmig d’un paisatge marcat per la mediocritat afectada i pel ressentiment dels que ho pensen tot plegat a partir de les categories de guanyador i perdedor. Per descomptat, si podem agrair tot això a Torres Monsó, també podem premiar-lo pel què calgui, encara que sigui a destemps. Felicitats, Paco!