PAU BAENA: Ànima de vidre

Pau Baena (Baena, 1961) va arribar a Girona amb només nou anys. Des d’aleshores, manté amb la ciutat una relació agredolça que es tradueix en unes obres que conjuren la solidesa a través de la fragilitat.

Des d’un punt de vista estrictament generacional, a Pau Baena li va tocar viure en primera persona —parapetat rere la solidesa dels seus vint anys— l’efervescència creativa i política de la Girona dels vuitanta, una ciutat que maldava per deixar enrere el jou levític i castrense a base d’operacions de cirurgia estètica —restauració de les cases de l’Onyar— i d’un seguit d’envestides a la contemporaneïtat portades a terme, sovint, amb més ganes que encert. Va ser una dècada polaritzada entre la voluntat de seguir fidel a una determinada forma de militància cultural —un art al servei de les idees polítiques i socials— i un art finalment emancipat capaç de retrobar aquella esfera lúdica que sempre li havia estat pròpia: la reivindicació de la pintura —especialment des de la perspectiva neoexpressionista i de la transvanguarda— va acabar esdevenint una mena de territori comú i neutral on exorcitzar les diferències a favor de la necessitat comuna de donar sortida a una creativitat que portava massa temps constreta per culpa de l’excepcionalitat dels anys precedents. La lliçó, no cal dir-ho, va ser formidable.

Potser per això, autors com Pau Baena segueixen definint-se, encara avui, com a pintors-pintors: perquè en ella, en la pintura, continuen retrobant aquell territori comú on portar a terme la perpètua catarsi que exigeix la pràctica de l’art. Amb tot, la seva actitud està anys llum de l’esteticisme insubstancial propi de la defensa de “l’art per l’art”. Baena sempre ha mantingut un diàleg intens amb la realitat, inclús amb aquella “realitat incòmoda” pròpia dels espais carceraris, fins al punt de tirar endavant projectes com l’Escriptura dels dies: l’any 2000, per posar un exemple paradigmàtic, va presentar al Museu d’Art de Girona —dirigit aleshores per Glòria Bosch, que li va encomanar una vitalitat i un dinamisme que mai més s’han repetit— el resultat d’un diàleg visual i literari (Rilke) amb diferents interns del centre penitenciari. L’objectiu, en darrera instància, el resumia Baena lacònicament: “És una tímida forma d’apropar dos móns terriblement incomunicats”.

I és que Baena, en darrera instància, és un clar representant del selecte grup d’artistes que sap dissoldre les fronteres entre disciplines a favor no tant del fet comunicatiu —condicionat per l’ortodòxia del discurs— com de la voluntat d’expressar, de fer visibles realitats que, en cas contrari, romandrien ocultes. El pintor-pintor, en aquest sentit, és procliu a transmutar-se en qualsevol altra cosa: existeix un Baena barroc capaç d’imaginar realitats bigarrades on el símbol més transcendent conviu amb la fina ironia que aporta la consciència de l’existir domèstic; hi ha, també, un Baena pietós que fusiona la relíquia amb l’exvot en un mateix objecte protoescultòric que, en realitat, és una mena de contenidor de desig; o, a les antípodes, descobrim un creador subtilíssim que expressa l’inefable a través d’uns poemes visuals que tendeixen a desaparèixer davant mateix dels nostres ulls…

Pau Baena creu que la història de l’art sencera no és altra cosa que el retrobament recursiu dels oposats complementaris: la cèlebre “coincidentia oppositorum” formulada per Nicolau de Cusa es secularitza a favor d’una mirada transversal que vol rescatar una “realitat segrestada”. Baena, malgrat ser Llicenciat en Belles Arts, recorda amb especial afecte la lliçó del mestre Fita: “Cal deixar que els objectes et diguin què has de fer”. O, per dir-ho d’una altra manera: a les antípodes del gest violent entestat a fer que la realitat s’ajusti al nostre desig, existeix una segona via basada en el descobriment actiu, en el viatge pacient al costat de les coses, en la interrogació sistemàtica d’un món que, a vegades, decideix ser generós i revelar-nos —en comptagotes— algun perfil ocult sota la tirania de les formes.