PHILIPPE DOMERGUE: Història i fragment

L’artista francès utilitza material fotogràfic preexistent de Manuel Moros per fer una instal·lació, al MUME de la Jonquera, que reflexiona sobre la substància de la memòria.

La Història —escrita en majúscules— va haver de renunciar, per culpa de la irrupció de la fotografia, als «grans relats» (tal i com els va anomenar Jean-François Lyotard): l’accident visual, la imatge singular i indissolublement unida a la seva dimensió temporal, posava contra les cordes el sentit unívoc d’una narració cronològica que, per primera vegada, calia «verificar» a la llum d’uns testimonis gràfics de naturalesa inapel·lable. Amb tot, el somni de transparència va durar ben poc: de seguida es va posar de manifest com la dependència tecnològica del «nou» mitjà portava implícits una serie de condicionaments ideològics que no podien ser obviats. En paraules de Timothy Druckrey (coeditor de Net Condition: Art and Global Media): «La revolució de la representació és l’epítom de la mercantilització que va arribar de la mà de la industrialització. La fotografia va arribar per produir significats. No obstant això, les seves pretensions materials la vinculen tant a les categories de la crítica política i social com als propis mètodes de producció […] Oscil·lant entre l’objectivació burgesa i la intervenció crítica, la fotografia materialitza una paradoxa: consumeix i, alhora, produeix». O, per dir-ho d’una altra manera: la fotografia és —o pot ser— una apèndix del discurs oficialista fins al punt que —i, de manera molt especial, després de l’aparició dels formats digitals— totes les imatges han de ser renegociades.

És des d’aquesta necessitat —la de gestionar el material visual que nodreix  la nostra història recent— que artistes com Philippe Domergue plantejen els seus treballs: «MEMORIAL Retirada —explica el francès— és una reapropiació de les fotografies que va fer Manuel Moros durant la Retirada de l’any 1939. Quan vaig descobrir-les el 2008, vaig sentir la necessitat de perpetuar la memòria de la Retirada. Vaig voler que tinguessin una dimensió arquitectònica, monumental, i alhora construir imatges indestructibles, capaces de resistir el temps i l’oblit». Contra pronòstic, Domergue va considerar que la millor manera per portar a terme els seus propòsits de «construcció d’imatges indestructibles» era, precisament, «destruir-les» per alliberar-les de la seva esclavitud semàntica: «Per a cadascuna de les obres, l’alternança dels retalls de dues imatges diferents remet al caràcter sovint fragmentari i confús de la memòria. Lluny de només reflectir fets relacionats amb un esdeveniment històric, he volgut plasmar la dimensió psíquica del drama de la Retirada i el patiment físic a què van ser sotmesos els exiliats». És a dir: contra pronòstic, el filtre subjectiu que ens imposa el gest deconstructiu de l’artista ens atansa al contingut objectiu d’unes imatges que l’ús i l’abús s’han encarregat de desactivar. Una mica en la línia dels plantejaments «post-fotogràfics» defensats per Fontcuberta, Domergue retorna les fotografies històriques a la seva condició natural i genuïna de matèria primera (en tant que material semàntic no articulat) i reivindica la sintaxi visual com una forma de coneixement que, per descomptat, no és patrimoni únic dels autors sinó que cal incorporar-la, de manera activa, en tot procés de lectura visual conscient i responsable. Aquesta és la feina que li resta a l’espectador: encarar els frisos desballestats de Domergue com s’encaren les restes d’un naufragi: de la reconstrucció del trencaclosques en depèn, en darrera instància, el sentit mateix de la història (en minúscules).

Philippe Domergue
Museu Memorial de l’Exili, La Jonquera. Carrer Major, 43-47.   H Del 9 de febrer al 9 de juny. www.museuexili.cat