QUIM SERRANO: entre Blanes i Dubai

Quim Serrano (Blanes, 1952) és un blanenc migrador que ha portat la seva mirada eclèctica a mig món. La seva darrera aventura té l’aroma inconfusible de Les mil i una nits.

Quim Serrano Bou no va haver d’arribar a Blanes com Roberto Bolaño, perseguint aquell «Pijoaparte» literari imaginat per Juan Marsé —Últimas tardes con Teresa— que, al seu temps, volia encalçar un amor inabastable que recalava a la vila marinera —el seu nom ve de «Blandae», que vol dir tova— per refer-se dels idil·lis revolucionaris ni, a l’extrem oposat, Serrano Bou tampoc forma part indestriable del paisatge blanenc com aquells nadius de Pinya de Rosa descrits per Ruyra —més que no pas «imaginats»—, joves i homes capaços de senyar-se després de mullar els dits «submergint-los en el mar, com aquell que els fica a la pica d’aigua beneita» o de grimpar per camins empinats que recorden les «esgarrapades del dimoni obertes en sa penya nua»: a mig camí entre l’apàtrida i el personatge endèmic —o entre els extrems oposats definits per Bolaño i Ruyra—, Serrano Bou va néixer i créixer a Blanes fins que la modernitat va irrompre en forma de turisme, a finals dels anys seixanta del segle passat, o fins que el món va picar a la porta d’un univers de dimensions abastables —tot ell contingut entre la Capella de l’Esperança i la Cala de Sant Francesc— que feia olor de llet de cabra i de salaons i que permetia a les persones realitzar-se naixent i morint entre les mateixes quatre parets centenàries.

Serrano Bou explica que va veure els pins de les cales on anava a buscar bolets amb les seves tietes arrencats de soca arrel —molts d’ells centenaris— al costat de restes arqueològiques, escampades pel remenament de terres, que els operaris s’afanyaven a dissimular amb l’objectiu d’evitar, contra rellotge, un més que improbable alentiment del procés urbanitzador que havia de substituir el verd dels arbres pel verd dels tendals, i l’anarquia geològica per la monotonia quadriculada del formigó aluminat; amb tot, al costat de la destrucció, també va arribar un imparable procés d’obertura de mires que permetia dilatar els límits de Blanes i, amb ells, els de qualsevol forma de moralitat precedent: el noi que amb només catorze anys va començar a fer anàlisis químiques a la fàbrica tèxtil del poble es va convertir en el jove que, deu anys després, viatjaria a Tailàndia, a la Índia —«de petit, amb nou o deu anys, ja volia fugir de casa i anar-me’n a la Índia», explica Serrano— o a Nova York, on va viure vuit anys treballant de quasi tot i on no ha sigut capaç de tornar després de l’atac a les Torres Bessones…

Ara bé: Serrano Bou sap que la única diferència entre el rodamón i el viatger és la possibilitat de retornar a l’origen. En el seu cas, Blanes juga aquest paper de centre radial: «Sempre seré de Blanes, és casa meva, aquí hi tinc els meus millors amics, però m’agrada viatjar per poder tornar a casa», confessa des de la terrassa d’una cafeteria del Passeig de Mar on quasi cada dia va a esmorzar. Per això pot volar fins a Dubai —gràcies a l’ajuda d’amics igualment migradors com Quim Roca o Conxa Espinosa— i exportar les seves pintures sense por a desdibuixar-se: perquè la seva mirada està feta de desig gràfic i de sensibilitat alliberada, de línies i punts que tan poden formar part del seu paisatge més immediat —el de les cales de la infantesa— com dels efímers mandales budistes o els relleus precolombins que ell reinventa en funció de les necessitats expressives de cada moment.

I és que, en darrera instància, allò que defineix a Quim Serrano no és una pintura concreta, ni una sèrie de treballs especialment reeixida, sinó una determinada cosmovisió essencialment eclèctica: creador d’espais o d’escenografies innat —com ho feia, salvant les distàncies, en LLuís Güell—, la seva capacitat per modificar l’entorn té molt a veure amb la fusió entre vida i art que caracteritza la seva existència, una opció que, com ell mateix explica, va tenir clara des de molt petit fins al punt de jurar —amb ritual màgic inclòs— que no deixaria que mai res coartés la seva voluntat de ser artista. Ara sabem, gràcies a persones com ell, que l’univers comprès entre Ruyra i Bolaño, o entre Blanes i Dubai, pot contenir tot el que siguem capaços d’imaginar.