La mà cremada d’Ai Weiwei

El Cinema Truffaut projecta a Girona “Ai Weiwei: Never sorry”, un exquisit —i imprescindible— treball documental  d’Alison Klayman que dissecciona una de les personalitats més singulars del panorama artístic contemporani.

¿Para qué sirven los poetas en tiempos de indigencia? (Hölderlin, Elegia 248, «Pan y vino»)

Hi ha pel·lícules completament prescindibles (una àmplia majoria) i, en comptades ocasions, n’hi ha també d’imprescindibles; entre les joies integrants d’aquest segon grup d’escollides, existeix un subgrup encara més exclusiu: el de les necessàries. Es tracta de films on la dimensió moral es fusiona amb l’ambició estètica: la bellesa es posa al servei d’una “causa justa” convertint-se, d’aquesta manera, en una esmoladíssima arma dirigida contra la inòpia ideològica i contra totes les formes de perversió que fan possible que una elit política i econòmica segueixi parasitant, amb completa impunitat, el gruix de la població que la suporta. Aquest cinema, més que una obra d’art, és un antídot.

“Ai Weiwei: Never sorry” podria ser una sòlida candidata per formar part del subgrup de “pel·lícules necessàries” per diverses raons. En primer lloc, perquè ens recorda quina és la naturalesa del malanomenat cinema documental: assumir la seva relació umbilical amb una realitat polièdrica i essencialment inabastable que, justament per això, ha de ser negociada des del posicionament actiu. La idea del “documentalista neutral” s’esfondra davant l’evidència que la mirada és sempre, i en tot cas, una poderosa constructora de sentit. El treball d’Alison Klayman resulta, justament per això, paradigmàtic: un dels mèrits d’“Ai Weiwei: Never sorry” rau en la sàvia articulació del material fílmic disponible, tan si es tracta de producció pròpia com d’imatges provinents de filmacions del propi Weiwei o d’apropiacions (ben legítimes) en el marc de la “iconosfera global” que ens ha tocat viure. La pel·lícula esdevé un mosaic que ordena les seves peces en funció d’uns objectiu definits: el seu ritme, proper en ocasions al del “thriller” polític, absorbeix l’espectador fins al punt de situar-lo en un espai de catarsi on la figura de Weiwei es manifesta en tota la seva complexitat.

I és que, en segon lloc, aquest seria un altre aspecte que atansaria “Ai Weiwei: Never sorry” al subgrup dels necessaris: el risc, sempre latent, de caure en el panegíric es bandeja mitjançant la humanització regular del personatge que la directora administra, amb dosis homeopàtiques, a través de la revelació de les febleses de l’artista, començant per la por i el dubte i acabant per la infidelitat i la paternitat extramatrimonials. Ai Weiwei, com Sòcrates o Jesucrist, assumeix el seu destí des de la més absoluta de les consciències tràgiques: per això, en determinats moments de la seva biografia, sembla cercar de manera quasi temerària un sacrifici final (en mans dels tirans del Partit Comunista) que suposaria el corol·lari perfecte i, per descomptat, l’accés directe a la immortalitat.

Amb tot, és important destacar que si la pel·lícula d’Alison Klayman ha esdevingut (o esdevindrà) “necessària” és perquè el personatge que la protagonitza ho és: Ai Weiwei pot fer bona la cèlebre sentència de Flaubert segons la qual només pot escriure sobre la naturalesa del foc una mà cremada. Potser per això l’escriptora austríaca Ingeborg Bachmann (un altre exemple de compromís estètic i moral) la va adoptar com a lema: perquè sabia que, en temps d’indigència, només la veritat, acompanyada d’una acció responsable, és capaç d’oferir una sortida raonable. O, en paraules seves: “Quien sepa de un mundo mejor, / que dé un paso al frente”.