Skip to content

POLIÈDRIC SCARAMUIX

29 January 2013

Joan Romaní Bonfill (Barcelona, 1956) fa poc que ha traslladat la seva base d’operacions a Girona: des del cor del Barri Vell, segueix desplegant un univers creatiu sota el pseudònim d’Scaramuix.

 

scaramuix

Rere els molts Scaramouche que la història ens ha llegat —començant pel personatge literari que Angelo Costantini va crear a imatge i semblança de Tiberio Fiorillio, un actor de l’època de Lluís XIV que encarnava el mític espadatxí a la «commedia dell’arte» italiana i acabant, si es vol, per la tronada versió cinematogràfica protagonitzada per Stewart Granger que George Sidney va dirigir el 1952—, rere tots ells, ocult com una mena d’esperit de l’absurd més  transcendent, hi bategava un mateix personatge escàpol que es resistia als dogmes del poder i de la raó i que actuava mogut per la íntima convicció d’haver de retre comptes tan sols al propi destí. L’Scaramouche versionat per Rafael Sabatini, per exemple, va adoptar una vida ambulant que ell mateix s’encarregava de justificar amb un únic lema: «Va néixer amb el do del riure i la creença que el món estava boig».

Potser per això aquell jove Joan Romaní va decidir, ja fa una colla d’anys, catalanitzar el nom de l’antiheroi i posar-se la màscara d’Scaramuix: perquè li oferia la possibilitat de transmutar-se constantment sense necessitat de suportar el pes de cap cognom i, al mateix temps, el vinculava genealògicament a una tradició de gloriosos bastards enemics declarats de tota forma d’impostura. En aquest sentit, no ha d’estranyar-nos que els seus primers passos artístics els fes en el món del còmic «underground» per adults que proliferava a la Barcelona canalla dels anys setanta: revistes com Star, Besame Mucho, Vibora, Cairo o Rock Comix, i autors com Nazario, Torres, Mariscal, Max o Mique, entre molts d’altres, van definir el paisatge cultural d’uns anys inconformistes marcats pel final del franquisme i per la necessitat imperiosa de donar sortida a unes energies creatives massa temps reprimides pel jou de la dictadura. Sigui com sigui, la paradoxa es va tornar a escenificar: la censura i la proximitat del tirà havia fet possible un floriment de l’art més contestatari que, des d’aleshores, la suposada estabilitat democràtica no ha parat d’esterilitzar…IMG_0171

I també per això, tampoc ha d’estranyar-nos que Scaramuix —Joan Romaní ja feia temps que era història— decidís fer un dels seus primers i sorprenents canvis de registre per passar al món de l’il·lustració editorial i publicitària: la seva participació com a «freelance» en projectes dirigits per prestigioses agències com MBA, Dos por Dos, Young & Rubicam, Tandem o Tiempo, certifiquen uns anys d’èxits comercials que troben el seu punt culminant en la creació, el 1990, d’ARTCELONA, un equip creatiu que, entre moltes altres coses, es converteix en l’estudi oficial de Warner Brothers per al Sud d’Europa.

Però Scaramuix, com dèiem, només podia actuar mogut per la íntima convicció d’haver de retre comptes al propi destí: l’artista espadatxí torna a driblar la monotonia mitjançant un sorprenent retorn als gèneres pictòrics més tradicionals, començant pel retrat —que ell practica des d’una perspectiva superrealista difícil d’encasellar— i acabant pels bodegons o la tauromàquia, modalitats que li fan retrobar una disciplina de treball aliena a la velocitat pròpia del món editorial i, no cal dir-ho, de la urgència publicitària… Amb tot, encara li restava un trumfo a la màniga: el pintor de cavallet s’inventa una nova cara pel seu perfil polièdric i es posa a fer caganers de grans i diversos formats —n’és el precursor a casa nostra— i, com aquell que no vol la cosa, publica una extraordinària col·lecció de contes infantils encarats a difondre la vida a pagès (Els contes d’en Fermí, d’Edicions Casablanca), ben bé com si Scaramuix s’hagués convertit en un exèrcit d’autors diversos decidits a combatre l’abúlia que afecta l’estantís mercat de l’art a casa nostra.

I així podríem seguir engrunant les múltiples facetes d’algú que afirma estar patint, des de sempre, «una esquizofrènia creativa de final imprevisible»: la gran sort és que Scaramuix, com tots els personatges de la «commedia dell’arte», no només té el dret, sinó també el deure, de ser perfectament versàtil i inabastable.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: