JORDI GISPERT: el balbuceig essencial de l’art

Per més que la presència de l’art a les nostres vides mai havia sigut tant aclaparadora com avui, i per més que les diferents formes i pràctiques que adopta l’art contemporani —pura heterodòxia i dispersió— segueixin essent presents en àmbits especialitzats o «normals» com ara el museu o la galeria d’art, però també en tot tipus de sectors recentment colonitzats, com l’espai públic o els mitjans de comunicació més massius, —explica Christoph Menke—, l’element estètic entès com a «desencadenament global de totes les forces simbòliques» (Nietzsche) no és ni productiu ni pràctic, ni capitalista ni crític. Es tracta d’una «anomalia» amb la que hem de conviure naturalment. En paraules de l’esteta Menke: «L’art és, més aviat, l’art de la transició entre capacitat i força, entre força i capacitat. L’art consisteix en l’escissió de força i capacitat. L’art consisteix en una capacitat paradoxal: poder, no poder; ser capaç, ser incapaç. L’art no és ni merament la raó (Vernunft) de la capacitat ni un simple joc de la força. L’art és el temps i el lloc en què de la capacitat es retorna a la força; en què la capacitat reapareix, doncs, a partir de la força».
O, dit de manera més entenedora: l’art parteix del context social però no s’hi queda —en forma d’activisme evident o militància explícita— sinó tot el contrari, n’eixampla els límits, els qüestiona mitjançant el seu exercici radical de llibertat, s’hi confronta transcendint, fins i tot, el marc imposat per allò que entenem per subjectivitat. D’aquesta dissolució dels contorns, d’aquest balbuceig essencial que assaja de «dir» utilitzant una llengua renovada allò que hom considerava, fins al moment, inefable, d’aquesta impossibilitat per restar immòbil dins el clos de la definició escolar —què és l’art? —, en neix, finalment, el seu autèntic patrimoni i la seva darrera possibilitat d’existir. «En la força de l’art —conclou Menke— ens hi juguem la nostra força. Es tracta de la llibertat de la figura social de la subjectivitat, ja sigui una subjectivitat productiva o bé pràctica. En la força de l’art hi està en joc la llibertat».

Ser artista, de manera anàloga, per tant, implica viure en un espai de sobreabundància i d’escassetat, de desig opulent i de sòbria disciplina, un espai que només és pensable gràcies —o a partir— de la societat per més que ser artista impliqui aprendre a viure al marge d’aquest cos social, no com un eremita però si com un profeta que haurà de retornar amb les mans buides tot i que amb una lliçó apresa molt més important: la de saber mirar per veure-hi més enllà dels límits de la ciutat. Jordi Gispert (Salt, 1949) porta tota una vida dedicant-se exactament a això: a sortir d’excursió pel món amb la mirada alliberada a la recerca d’aquells espais latents, prenyats de significat, que no han estat corromputs pel designar maldestre d’una societat eclipsada pel somni tecnològic i les diferents promeses d’emancipació enfront de la realitat. A Gispert, no li interessen els grans relats ni els grans edificis conceptuals en la mesura que la seva pintura ha de ser fràgil i precària perquè es refereix a quelcom igualment inestable: l’espai que podem habitar, malgrat tot, sense ancoratges de cap mena. Ho diu de manera poètica Eva Vàzquez en un dels textos que prologuen el catàleg: «A vegades n’hi ha prou d’haver premut un grapat de terra al puny per tenir consciència plena d’un paisatge».
Que les pintures de Jordi Gispert actualment es puguin veure a les naus del Monestir de Sant Quirze de Colera ens ofereix, en forma de propina inesperada, la possibilitat de repensar el diàleg amb el romànic a la llum d’unes obres que participen, mil anys després, d’una necessitat similar: el seu balbuceig essencial es manté intacte.

Jordi Gispert
Monestir de Sant Quirze de Colera. Rabós d’Empordà. Del 9 d’abril al 8 de maig. Diari d’11 a 15h. Festius de d’11 a 18h. www.jordigispert.com