PUIGBALDOYRA: el confort dels orígens

A l’estudi que té al Pla de Baix (St. Julià de Ramis), Mariona Puigbaldoyra recrea el seu món amb una pintura feta més de llum que no de dibuix.

Per més que un cartell insidiós situat al mig de la darrera corba que cal fer, venint de Girona i abans de trencar cap a Medinyà, s’hi refereixi com a “Veïnat del Pla”, l’espai que ocupa la casa familiar de Mariona Puigbaldoyra —l’artista fusiona els cognoms patern i matern en un de sol— sempre ha estat el “Pla de baix”, una generosa extensió de terra que deu la seva fertilitat als diversos cursos d’aigua que la solquen i que van a parar, de manera invariable, al Ter: es tracta d’un entorn lentament recuperat —fins no fa massa, el riu Terri era tristament cèlebre per la contaminació que hi abocaven les diferents indústries confrontants— i que avui fa possible un rar ressorgiment natural que converteix en impensable tot passat menys frondós. La casa, coneguda com a Mas Caballé —explica l’artista­—, està plantada en aquest locus quasi paradisíac —les diferents carreteres i ampliacions viàries el desdibuixen sense pietat— des de fa més de cinc segles: en el seu cas, la metàfora de les arrels no només no és anecdòtica i buida sinó que pren cos, contra pronòstic, en unes pintures que fa temps que van deixar enrera el balbuceig ingenu a l’hora de referir-se als múltiples paisatges de Girona.

I és que Mariona Puigbaldoyra (St. Julià de Ramis, 1980) no sempre ha pintat de la mateixa manera. Va començar aviat, molt aviat, a realitzar incursions al món de l’art amb el benentès que li oferia la disposició natural cap a la seva pràctica: aconseguia vendre sense massa problemes allò que feia i, a més, proliferaven els encàrrecs… Amb tot, i fidel a la manca de sentit pràctic que caracteritza els de la seva espècie, Puigbaldoyra va decidir emancipar la seva pintura dels vassallatges estèrils —en relació al mercat, per exemple— per dirigir-se cap a un territori expressiu on tota regla havia de ser rescrita o, encara millor, definitivament proscrita. En aquest procés, que es va iniciar quan l’artista tenia 16 o 17 anys, les classes impartides per Domènec Fita hi van jugar un paper preponderant: d’ell en va aprendre la necessitat d’escoltar la pròpia veu i de mantenir-se suficientment allunyada —però mai del tot— dels condicionaments externs. Després de Fita —un artista a qui ella vindica amb insistència—, va venir la facultat de Belles Arts de Barcelona i, per acabar, un periple formatiu al més pur estil Bildungsroman, que la va portar a Itàlia, primer, i després a França, on va treballar en una Escola Bressola i on va poder dedicar-se a pintar durant un any sencer abans de tornar, com el Heinrich von Offerdingen de Novalis, al nucli familiar…

Des de l’any 2009, per tant, Mariona Puigbaldoyra torna a viure i a treballar al Mas Caballé, al Pla de baix, envoltada pel paisatge de sempre i recuperant el diàleg amb una pintura que, ara si, pot dirigir-se al seu entorn sense vassallatges esterilitzants i, en aquest mateix sentit, pot servir com a espai perfectament autàrquic on el mateix acte de pintar, alliberat, conviu amb la transcripció quasi automàtica d’un univers pulsional que és fruit d’una subjectivitat amarada d’informació visual. Per això Mariona Puigbaldoyra visita amb les seves obres el minúscul jardí del costat de l’estudi, o un llenyer deliberadament matusser, o un escorxador sinistre però inquietantment seductor: perquè tot plegat forma part del seu món i perquè tot pot ser filtrat per una pintura feta de color  —més que no pas de dibuix— entès com a visualització lluminosa d’un perfil anímic que, en darrera instància, és el llenguatge despullat d’artificis a través del qual ens acostem a l’inefable.

L’estudi de Puigbaldoyra —confessa amb ironia l’artista— ocupa l’espai d’una antiga cort de porcs que ella mateixa ha condicionat: de fet, a banda de pintar, no té cap problema a l’hora d’arremangar-se i fer de paleta, o pujar al tractor o, també, ajudar a la Magdalena a amassar uns bunyols senzillament excepcionals que mereixerien un article per a ells tot sols… És clar que preservar el contacte amb la vida, amb el món real, és indispensable si es vol mantenir, de manera anàloga, la pintura amb les constants vitals intactes; si a tot plegat hi afegim les lectures indispensables —sobre la taula de l’estudi, Ferrater i Tàpies—, aleshores la recepta permet vaticinar uns resultats molt més que comestibles.