Skip to content

Art i reciclatge

30 November 2018

Els «pong toys» d’Oriol Pont, les escultures de Moradi i els éssers de Marta Salvador, exposats a La Volta de Girona, punt de partida per a una reflexió…

roxy

El problema de no disposar d’una visió sinòptica, d’una mirada de conjunt capaç de ser retroactiva quan cal, és que acceptem com a nou tot el què ens arriba (som súbdits del regne de la novetat): adjudiquem la categoria de «descobriment» a allò que no deixa de ser una revisió més o menys encertada de quelcom que ja ha estat explorat fins a la sacietat (i el paroxisme). La recent proliferació de binomis com «art i reciclatge» (des de mitjan anys noranta del segle passat) vindria a representar el millor exponent d’aquest oblit, diguem-ne, fundacional: l’art, des dels seus orígens remots (coves de Lascaux), s’ha servit de materials preexistents (el carbó resultant de la combustió nocturna d’una foguera, el crani d’un animal devorat la nit abans, etc) per a generar nous relats i nous significats capaços de convertir, gràcies al gest de l’artista-sacerdot, la literalitat d’allò immediat en quelcom de màgic o transcendent.
Amb tot, i després d’uns quants milers d’anys d’història, no és fins als albors del segle XX (i gràcies a la caixa de Pandora oberta per les avantguardes) que la consciència metalingüística converteix en explícit aquest procediment ancestral: figures com Elsa von Freytag-Loringhoven (la baronessa que espigolava les deixalles a la recerca de recursos per als seus collages i pintures assemblage) o Marcel Duchamp (els seus primers Ready-mades són de 1915) s’encarreguen de posar contra les cordes la institució «art» servint-se, justament, dels materials de rebuig i dels excedents d’una societat que començava a mostrar-se excessivament sadollada. A banda de l’alemanya i del francès (o a partir d’ells), la llista de «recicladors» resulta inabastable: Rauschenberg, a partir de 1950, incorpora a les seves obres qualsevol cosa susceptible de ser negociada estèticament; el 1961, Piero Manzoni fa saltar la banca a l’enllaunar la seva pròpia merda; el mateix any, Edward Kienholz explora nous camins per a la instal·lació i l’escenografia amb la seva cèlebre Roxy’s (radiografia claustrofòbica de les nostres golfes mentals); tres anys més tard, el 1964, Andy Warhol exposa a l’Stable Gallery de Nova York les Brillo Box, unes caixes dissenyades per James Harvey que, de la nit al dia, passen a ser cotitzats objectes artístics…
Insistim: la llista és inabastable. Artistes com HA Schult (amb Trash people, 1996, aprofundeix en l’anomenat art mediambiental), Thomas Hirschhorn (imprescindible la mostra Too Too – Much Much al Museum Dhondt-Dhaenens el 2010), la jove londinenca Michelle Reader o el mag de les ombres Diet Wiegman, tots ells entre molts altres, des d’uns perspectiva o una altra, s’han capbussat en el vast oceà dels nostres excedents materials, tot un magma dens i heterogeni que, al final, ens regala la millor radiografia possible de la societat que l’ha generat.
Sigui com sigui, cal no perdre de vista que, molt a prop nostre, tenim exemples tan o més brillants. El mateix Tàpies i tots els representats de l’art pobre, encapçalats per l’Antoni Llena, han reciclat; reciclava en Brossa i en Guinovart; recicla en Fontcuberta quan parla de postfotografía i en Miquel Aparici cada vegada que fa una escultura; reciclava l’Adrià Ciurana (tota la seva obra fou una vanitas feta de retalls de món) i en Jordi Mitjà (especialista en garbellar i desenterrar tresors) o, entre tots ells, en Lluís Güell, capaç de fer com el rei Mides, per més que tothom, o gairebé tothom, se n’adonés quan ja era massa tard. Quina és la diferència, en qualsevol cas, entre tots aquests noms (podrien ser ben bé uns altres) i el grup d’artistes que, de manera explícita, fan reciclatge creatiu?
La resposta ens la regala l’oracle Güell, que segueix reverberant des de les profunditats atemporals de la història: si va decidir reutilitzar 6 tones de papers bancaris, talons impagats i paper d’arxiu de diferents empreses, especialment de Banca Catalana, per a la seva Victòria de la Burrocràcia (ARCO 1984) és només per denunciar l’exèrcit de lladres encorbatats que, amb el beneplàcit dels governs de torn, ens roben a diari. És a dir: el reciclatge, per al de Banyoles, sempre va ser entès com un mitjà i mai com una finalitat en ell mateix. O, dit d’una altra manera: Güell utilitzava el reciclatge per denunciar les perversions del sistema; els artistes que fan «reciclatge creatiu» utilitzen el reciclatge per demostrar que reciclen… la circularitat dels segons és tan perfecta com estèril.
No ha d’estranyar-nos, per tant, que el principal objectiu de Drap-Art (certamen de referència del tema tractat) sigui «promoure l’art creat a partir de materials descartats» així com donar suport «a artistes i emprenedors que compten amb el concepte de les 3 RS: reduir, reutilitzar i reciclar». Per entendre’ns: allò que realment compta és que la pràctica artística sigui sostenible més enllà de cap altra consideració, per exemple, d’ordre estètic… «Fiat iustitia et pereat mundus», va dir l’emperador Ferran I d’Hongria.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: