Skip to content

Geometria orgànica

17 March 2017

La galeria Jecsalis de St. Feliu de Guíxols recupera l’etapa geomètrica de Jaume Faixó (Girona, 1952-1958), un dels nostres autors imprescindibles que cal vindicar.

faixó

L’inabastable Steiner mai s’ha cansat de reclamar certa autonomia pel territori de l’art sense renunciar, en absolut, a una sèrie d’implicacions que poden ser, malgrat tot, de caire existencial. És a dir: que l’obra d’art gaudeixi d’autonomia —que sigui, per dir-ho d’alguna manera, autàrquica des d’un punt de vista formal— no vol dir que ignori allò que succeeix al seu voltant ni que menystingui els abruptes perfils de l’ànima humana; només vol dir que necessita ser coherent per ser efectiva, que cal que mantingui intacta la seva pròpia naturalesa d’obra per tal de preservar, justament, el discurs que l’habilita.
La mateixa Susan Sontag defensava una cosa similar: «l’espectador caldria que abordés una obra d’art de la mateixa manera que aborda un paisatge. Aquest no li exigeix a l’espectador comprensió, ni adjudicacions de transcendència, ni ansietats i simpaties: el que li reclama és, més aviat, la seva absència […]. En termes estrictes, la contemplació fa que l’espectador s’oblidi d’ell mateix: l’objecte digne de contemplació és aquell que, a la pràctica, aniquila al subjecte perceptor». És important notar com Sontag parla de «contemplació» i no de cap altra forma de relació amb l’objecte: existeix el «contemplar» en la mesura que es redueix la distància i fins al punt que es produeix una plena identificació —la fórmula s’apropa sorprenentment a la definició que hom podria donar d’experiència mística— amb l’obra d’art. Perspectives com la d’Steiner o Sontag ens ajuden a entendre, salvant les distàncies, allò que deia Arnau Puig sobre Jaume Faixó: «Faixó es vol constructivista, però que la construcció es generi no des la geometria sinó des de la vida impulsora de l’activitat creativa». Ni més ni menys: a Jaume Faixó se l’associa invariablement amb una abstracció geomètrica que, en el fons, representa un parèntesi d’una dècada (entre els 26 i el 36 anys) contingut dins de períodes proto-figuratius i de gestualitat evident. Hi ha diferents Faixó? La resposta és que no. L’etapa més «geomètrica» de l’artista no és fruit de cap negació sinó d’una depuració formal destinada a fer visible l’essència de la pintura mateixa. L’aparent esforç de reduccionisme constructiu concretat en aquelles «arítmiques retícules superposades» de què parla Miralles —on la línia estructura «es converteix en l’element ordenador de l’espai i dels plans pictòrics»— no renega mai, en un sentit gairebé íntim, al seu anvers orgànic. La utilització del paper com a suport i de pigmentacions naturals (negre de fum) responien a aquesta voluntat de preservar una mena de batec vital provinent de les entranyes de l’obra (Pitu Creus parlava d’uns «negres envellutats intensíssims que recorden la qualitat dels gravats» amb una profunditat que «amagava tota mena de secrets»). Sigui com sigui, revisar a Jaume Faixó sempre és quelcom de saludable —gairebé profilàctic— atès el panorama artístic i cultural del nostre petit país.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: