Essència de creativitat
«Artistes Outsiders» s’emmarca dins el projecte «Art Especial» de la Fundació Estany en col·laboració amb la Fundació Lluís Coromina: de la mà de la Hellen Baanders i a través de diferents tècniques, cadascun dels participants ha explorat possibles maneres d’expressar-se i de manifestar el seu talent.
«Crear no és comunicar, sinó resistir», proclamava Gilles Deleuze davant l’obra d’autors com per exemple Dubuffet. I és que aquesta cosa que anomenem «Art» (amb majúscula) des de sempre ha existit polaritzat entre dues grans —i heterogènies— esferes com són l’oficial (mercat, indústria, institució…) i la de l’inabastable i sovint marginal grup dels «altres».
No deixa de ser sorprenent, en aquest sentit, redescobrir en exposicions com la que actualment acull l’antiga galeria Cort de Banyoles aquella vella reclamació feta per Jean Dubuffet l’any 1948 a propòsit de l’art brut: «Entenem per aquest art obres executades per persones indemnes de cultura artística en les que el mimetisme, al contrari del què succeeix amb els intel·lectuals, tingui poca o cap importància, de manera que els seus autors ho extreuen tot (temes, elecció de materials emprats etc.) del seu propi fons i no de les trivialitats de l’art de moda. Assistim en ell a l’operació artística totalment pura, bruta, reinventada completament en totes les seves fases pel seu autor, a partir tan sols dels seus impulsos. Es tracta de l’art, per tant, on es manifesta la única funció de la invenció i no, constant en l’art actual, les del camaleó o el mico».
Poca broma: al final resulta que els únics artistes capaços de portar a terme les «exigències» de Dubuffet són, paradoxalment, els que ho fan sense proposar-s’ho. Per això es tracta d’una exposició doblement recomanable: perquè ens obliga a encarar els nostres prejudicis i, al mateix temps, perquè fa possible aquell rar retrobament amb l’art entès com a pura expressió.
I és que, al final, el títol escollit pels responsables del projecte no pot ser més encertat: «Artistes Outsiders», és a dir, que els autors afectats per algun tipus de discapacitat ens regalen una versió (en forma de «visió») de l’anvers del món alliberada del pes de la convenció que, en el fons, no deixa de ser un himne a la pura autarquia de la imaginació creadora (en el sentit performatiu del terme). Com deia Dubuffet, els «camaleons» i els «micos» som nosaltres, espectadors massa acostumats a satisfer expectatives i, per contra, poc o gens amics de l’inesperat: els dibuixos, les pintures i les escultures exposades a Banyoles ofereixen un recurs pedagògic d’enorme valor que tothom hauria de saber aprofitar. Un encert majúscul.