ESTRATS DE LES IMATGES

Ca l’Anita de Roses es reivindica com a espai d’art amb una exposició de Miquel Duran.

Segur que a Miquel Duran (Vilabertran, 1954) també van fascinar-lo les notícies que, a finals dels anys setanta del segle passat i des de l’altre costat de l’Atlàntic, parlaven de l’inici d’una nova era de tecnologia domèstica i d’interconnexió global basada, només, en els petits ordinadors que la Digital Equipment Corporation (fundada per dos genis de la informàtica com Ken Olsen i Harlan Anderson) estava a punt de comercialitzar massivament. Amb tot, també és segur que la fascinació inicial de seguida va donar pas a la inquietud i a la desconfiança: 1977 (per escollir una data prou significativa) és per a molts un punt d’inflexió que parteix l’època contemporània pel mig o, com diu Franco «Bifo» Berardi, va ser l’any en el qual «els herois van dissipar-se, transmigrant des del món de la vida física i la passió històrica al món de la simulació i de l’estimulació nerviosa». Ni més ni menys: «La raça humana —afirma Berardi al pròleg d’un assaig fonamental de Hito Steyerl—, confosa per herois burlescos fets d’enganyoses substàncies electromagnètiques, va perdre la fe en la realitat de la vida i va començar a creure només en la proliferació infinita d’imatges». O, per dir-ho d’una altra manera: el trasllat de la vida al context digital va suposar la substitució de la realitat pels seus simulacres.
Potser per això, també va ser a finals dels setanta i inicis dels vuitanta que van començar a (re)sorgir determinats focus de resistència dins i fora del nou paradigma virtual. En aquest ordre de coses, el retorn a la pintura s’endevinava com a quelcom fonamental:  la mateixa sensualitat i calidesa de l’acte de pintar, sumat a un cert hedonisme plàstic, convivien amb una voluntat eclèctica capaç de sotmetre tot el magma visual (el passat, però també el present) a un implacable procés de citació de naturalesa deconstructiva i apropiacionista. Artistes com Kiefer, Immendorf, Polke o David Salle (per citar un autor que no sigui alemany) van saber explorar i explotar al màxim la característica més genuïna de la pintura, és a dir, la seva naturalesa estratificada, la seva profunditat de palimpsest o, si ho preferim, la seva existència epidèrmica generada a partir de múltiples i successives capes de memòria. Pintura orgànica i duració contra imatge líquida i immediatesa: els vells alquimistes van tornar per impugnar una ciència i una tècnica subjectes a les lleis del mercat i, en aquest sentit, convertides en apèndix del capital.
És en aquest context de pandèmia visual que tenen sentit aventures pictòriques com la de Miquel Duran: la successió de capes que conflueixen en la rica superfície de l’obra ens parlen d’un temps pausat i madurat al taller, lluny i a recer de les urgències encarregades de reduir la nostra percepció temporal a una dissort de present perpetu on només té sentit allò que s’esdevé, sense filtres ni misteri, a la pantalla on naufraguen diàriament el nostres ulls. Avui dia, pintar com Duran, és un acte de resistència.