FINA MIRALLES: un homenatge a la vida

A Fina Miralles (Sabadell, 1950) cal ubicar-la, per mèrits propis, entre els artistes catalans més rellevants de la segona meitat del segle XX. Figura cabdal de l’art conceptual dels 70, actualment fa balanç del llarg camí recorregut des del seu refugi de Cadaqués.

Si, en parlar de la vida, acceptem com a vàlida la metàfora del carret de pescar, aleshores també convindrem en la necessitat de dividir l’existència humana en dos segments que, per entendre’ns, es desplegarien en direcció contrària: el primer seria el d’anar cap endavant, és a dir, el que tindria el seu començament en l’acció temerària de llançar la canya vers el més absolut dels ignots; el segon, en canvi, seria el del replegament, el que ens retornaria (a mesura que recollim carret) al punt de partida, a aquell origen que mai hauríem hagut de permetre que es desdibuixés del tot. Fina Miralles viu immersa en aquest segon estadi reflexiu, el que et reconcilia amb el món (després de recuperar el sentit profund de la realitat) o, també, el que afegeix llum al perenne llegat poètic de Novalis: «En el nostre ànim tot està connectat de la manera més peculiar, més agradable, més viva. Les coses més estranyes acaben trobant-se a través d’un lloc, d’un temps, d’una estranya semblança, d’un error o de qualsevol casualitat. Això dóna lloc a meravelloses unitats i a connexions originals».
I és que, explica Miralles, el pes que carreguem sobre les espatlles és molt feixuc: «Venim del segle XX. Per a un artista, això significa acceptar que ja s’ha fet gairebé tot. Davant d’aquest paisatge desolador, el més sensat és retornar a la intuïció i al pensament màgic». Sigui com sigui, l’artista de Sabadell ha de conviure amb les etiquetes que la historiografia de l’art li ha adjudicat i, encara més, amb la seva condició de pionera: «El meu pas pel conceptual es fruit de l’aversió a la pintura i al dibuix que vaig desenvolupar a la Facultat de Belles Arts. Em va caldre marxar de Barcelona i iniciar un llarg periple (Amèrica del Sud, França) per poder dibuixar com abans». Al seu Testament vital (Edicions de Gràfic Set, 2008) ho resumeix amb precisió poètica: «Després de tants anys negant la mirada, la mà i el sentiment, aquell estiu del 1983 tornava a dibuixar amb la mà el que veien els meus ulls». La natura s’imposava al paisatge: «Quan sec sobre una branca d’olivera jo sóc l’olivera i quan em poso dins l’aigua, sóc aigua, vent, ocell, pluja… », confessava a De la llum cap a la llum (2005), un altre dels seus opuscles tan íntims com impagables.

Ni més ni menys: tota la producció artística de Fina Miralles (acció, instal·lació, pintura, dibuix, tan s’hi val) està marcada pel desig d’impugnar l’atàvic lament romàntic per excel·lència («Ara ja no succeeix com en temps passats; / vagi on vagi, / de dia o de nit, / les coses que solia veure ja no sóc capaç de veure-les», va escriure Wordsworth a les seves Insinuacions d’immortalitat en els records de la primera infància); tota l’aventura creativa de Fina Miralles, en definitiva, perviu amb força per denunciar el dèficit de món característic d’una societat que de la natura n’ha fet paisatge (i això en la pitjor accepció del terme, és a dir, aquella que el redueix a una construcció simbòlica destinada a ver visibles valors culturals —i per extensió ideològics— que sempre són relatius, com molt bé assenyala l’antropòleg Marc Augué, «a la mirada que els descobreix»).
L’exili de Fina Miralles només és aparent: des de Cadaqués assaboreix la vida al marge del tràfec característic del món i del mercat de l’art. Existir, per a la de Sabadell, és sinònim de creativitat (no hi ha vida sense creació). Justament per això, segur que comparteix el desconcert de Paul Celan: ¿pregunteu / si hi haurà / una resurrecció dels morts? / no ho sé // sé / tan sols / el què no pregunteu: / la resurrecció dels que viuen».