Skip to content

El món no és (només) una bola

7 April 2016

L’Espai Eat Art de Banyoles presenta 44 escultures que reinterpreten, en sentit literal, la bola del món. L’exposició és fruit del treball conjunt de la Fundació Lluis Coromina i de la Fundació Vila Casas.

món

L’extraordinària capacitat humana a l’hora de generar nous desastres fa que qualsevol intent de reflexió (provingui d’on provingui) a propòsit de l’actual estat del planeta neixi condemnat a sucumbir sota una ràpida modalitat d’obsolescència conceptual. Volem dir que n’hi ha prou amb dos o tres anys per posar contra les cordes teories i afirmacions que semblaven definitives: les atrocitats comeses en nom del Déu de torn, el creixent nombre de persones que deambulen per la vella i cruel Europa a la recerca d’un improbable asil, l’esfondrament d’unes democràcies vetustes i, com a molt, només pseudo-participatives o, en definitiva, el desencant dels més joves envers el sistema heretat (una generació que, per raons inexplicables, encara no s’ha llançat a les barricades), tot plegat, com dèiem, fa que semblin càndids els vaticinis que tot just fa quatre dies titllàvem de funestos.
En aquest sentit, no hauríem de ser massa exigents amb els resultats d’un projecte que va néixer l’any 2004, és a dir, fa gairebé una eternitat si ens regim pels temps de la política contemporània. L’excusa, com sol succeir amb la majoria d’exposicions col·lectives, era tan prosaica com prometedora: es tractava de cedir una bola del món (globus terrae) a una quarantena llarga d’artistes perquè la manipulessin amb llibertat. Els resultats, òbviament, són tan diversos com els participants, tot i que poden ser classificats en dos grans grups (amb els seus respectius subconjunts).
Un primer grup és el que assajaria de fer denúncia social (o com li vulguem dir a l’explicitació del compromís amb la qüestió humana) movent-se, a nivell formal, en unes coordenades properes a la de l’objecte poètic i polisèmic de filiació, diguem-ne, brossiana. El problema d’aquests «mons» és, com dèiem, el de l’obsolescència conceptual i, encara més, el de la infrautilització de l’únic recurs que pot donar sentit a iniciatives semblants, és a dir, la ironia o, en la seva absència, un sentit de l’humor prou esmolat com per esdevenir-ne succedani digne. Un segon grup, en canvi, s’entrega sense manies a la recreació de mons possibles (que vol dir imaginables) fidel, salvant les distàncies, a una tradició utòpica que forma part del nostre imaginari mental. L’Arcàdia clàssica, el món de les idees platònic, La Ciutat del Sol de Campanella, la Nova Atlàntida de Bacon, La Ciutat de Déu de San Agustí, l’Edèn bíblic, el Jardí de El Bosco, entre molts altres, són paradisos artificials fruit d’un somni narcòtic com el que va immortalitzar Baudelaire: «N’importe où!  N’importe où! Pourvu que ce soit hors de ce monde!» (En qualsevol lloc! En qualsevol lloc! Sempre que sigui fora d’aquest món!).
Sigui com sigui, cal pensar que tot plegat vol ser, abans que cap altra cosa, un divertiment articulat mitjançant una excusa compartida:  veure de costat objectes ideats per artistes com Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Xavier Medina Campeny o Joaquim Chancho, entre molts d’altres, fa que la visita a l’espai de Banyoles sigui perfectament recomanable.

Fundació Lluís Coromina, Banyoles. Plaça Major, 33.  Fins el 30 d’abril.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: