Skip to content

FER PARLAR LES PEDRES

8 March 2016

Amanda Gutiérrez (Mèxic, 1978), actual resident del Bòlit, és una de les artistes seleccionades per a les Beques de l’Espai Transfronterer d’Art Contemporani: durant els mesos de febrer i març, porta a terme diferents tallers a la ciutat de Girona que ens ajuden a redescobrir-la. La seva «base d’operacions» és a La Torre del Centre Cultural La Mercè.

Amanda Gutiérrez

Contraposar el pes de les pedres a la lleugeresa dels sons que les sobrevolen. A grans trets, aquesta podria ser la idea que sintetitza la multitud d’activitats, de tallers i de formats que acompanyen Amanda Gutiérrez allà on va. I diem «allà on va» perquè l’artista mexicana encarna, de manera paradigmàtica, allò que podríem anomenar «creadora seminòmada»: docent al The School of The Art Institute of Chicago, s’ha passejat per mig món (Japó, Alemanya, Regne Unit, Espanya…) a la recerca dels sons i de les coses mínimes a partir de les quals és possible reconstruir un relat alternatiu al que ens ve donat, de manera més o menys dissimulada, des de l’oficialitat institucional.
Per entendre’ns: Amanda Gutiérrez vindria a ser una versió contemporània d’aquell «historiador materialista» encarnat per Walter Benjamin al Llibre dels passatges. En paraules de Miguel Á. Hernández-Navarro: «El método del historiador materialista tiene que ver con rescatar los objetos y las imágenes —en las que viven las ideas y las ideologías— y, a través del montaje y la yuxtaposición, crear con ellos una constelación de tiempos y significados capaz de activar las energías del objeto». Sigui com sigui, la diferència entre els plantejaments de Benjamin i els de Gutiérrez rau en la naturalesa dels «objectes» escrutats: mentre que l’alemany es va «limitar» a posar de costat textos descontextualitzats (mostrant més que no pas narrant), la mexicana se serveix del capital humà de cada lloc (incloses les seves veus) per reconstruir, com dèiem, un relat diferent a l’oficial.
FullSizeRenderA Girona, l’experiment no ha pogut començar de millor manera: «La idea inicial —explica l’artista— era connectar amb col·lectius artístics de la ciutat. El problema és que no n’hi ha: algú em va dir que perdia el temps ja que aquí, a Girona, els creadors van per lliure. Aleshores vaig optar per fer entrevistes individuals amb un èxit notable: en menys de tres setmanes he enregistrat una dotzena de testimonis molt reveladors…» I és que, per a sorpresa seva, l’obertura dels entrevistats ha estat ràpida i gran: «La gent de seguida s’ha sincerat i, sense massa manies, ha criticat aspectes de la ciutat i del seu model de creixement basat en el turisme. Aquesta transparència és impensable, per exemple, en una societat com la nord-americana: allà la gent és molt curosa a l’hora de criticar i, per sobre de tot, es preserva amb molt de zel els pensaments privats».
L’èxit assolit per Amanda Gutiérrez, en tot cas, és possible que tingui molt a veure amb la seva capacitat per detectar aquelles fronteres invisibles que segreguen espais i persones en virtut d’un procés de «gentrificació» imparable: encara que el nostre diccionari —sempre tant conservador i estantís— segueixi entestat a traduir l’anglicisme per «ennobliment» (suprimint-ne, mitjançant una impecable operació de profilaxi, qualsevol connotació pejorativa), el seu sentit originari és el que li va voler donar, a mitjan anys seixanta, la sociòloga Ruth Glass. És a dir: entendrem per «gentrificació» el procés en virtut del qual les classes populars són desplaçades dels centres urbans —Ravals, Barris Vells, Calls, Ciutadelles, Fossats…— cap a una perifèria ordenada a partir de criteris estrictament utilitaris i, al mateix temps, el seu espai és transformat en funció del gust i les necessitats d’una classe social de major poder adquisitiu —«gentry», en anglès, vol dir noblesa— i poc o gens atenta a allò que entenem per dinàmiques de carrer.
En aquest sentit, els tallers realitzats per Gutiérrez amb nens i nenes de 12 anys al barri de Santa Eugènia no pot ser més il·luminador: a mesura que mostraven el seu carrer i casa seva prenien consciència del valor d’uns espais quotidians aliens a la lògica turística que impera al centre històric de la ciutat. O, per dir-ho d’una altra manera: Amanda Gutiérrez rastreja la vida allà on s’esdevé amb major intensitat, és a dir, a les perifèries urbanes, als barris limítrofs, als espais vedats al turista àvid de pedra i de llegendes envasades al buit. La seva mirada forana, contra pronòstic, ens ajuda a reconeixe’ns.

Presentació del projecte: dijous 17 de març a les 18h. a La Torre del Centre Cultural La Mercè. Tota la informació a http://derivasgirona.tumblr.com/

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: