La mirada abissal de Torres Monsó

El Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona ret el seu particular homenatge a Torres Monsó (Girona, 1922) amb «Drone», una exposició comissariada per Josep Maria Oliveras que certifica el gir conceptual d’un dels escultors més lúcids i transversals de casa nostra.

Li devem a un breu assaig de Nietszche un dels inicis, possiblement, més demolidors de la història del pensament occidental: «En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales inteligentes inventaron el conocimiento. Fue el minuto más altanero y falaz de la Historia Universal: pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer». El silenci posterior a aquesta desaparició, podem imaginar, seria tan insondable com la vertiginosa negror de l’univers i la seva gèlida indiferència. Amb tot, després del cataclisme, un cop esgotat el «minut» que Nietzsche concedeix a l’espècie humana, les restes del naufragi seguirien reclamant la memòria d’un gest impossible, el somni d’un instant de permanència que, al final, va resultar ser una gran metàfora.
Sobre veritat i mentida en sentit extramoral: per a l’autor del Naixement de la tragèdia, per a l’home que va segellar la seva experiència vital abraçat a un cavall en una remota plaça de Torí, el sentit de la vida només es troba en la vida mateixa i en la radical diferència en relació al més enllà. L’univers, en aquest ordre de coses, seria un «gran negre» que es deixa contemplar, indiferent, per uns ulls que s’entesten a posar noms a les estrelles: potser per això a Torres Monsó li agrada la imatge del «Drone», perquè a manca de Déu sempre hi haurà algú que ens vigili des de les altures. I encara més: perquè un «Drone» és una andròmina que va pels aires i, també, un abellot («zángano») que proclama la seva esterilitat amb la consciència tranquil·la dels éssers que no tenen consciència. Sigui com sigui, ja sabem —com deia Gil de Biedma— quin és l’únic argument de l’obra: la grande bellezza, en tot cas, es seguir habitant «el minuto más altanero y falaz de la Historia Universal» amb vocació d’eternitat i armats, com fa Torres Monsó, amb la ironia, possiblement la única actitud realment intel·ligent si el que hom pretén és seguir vivint d’una manera mínimament confortable.
El Bòlit s’ha fet justícia a ell mateix exposant a Torres Monsó, un artista que va prodigar-se gràcies a la desapareguda Fundació Espais i que, en la seva absència, corria el risc de passar letalment desapercebut. I és que, ras i curt, aquest nonagenari prodigiós ens regala com aquell qui no vol la cosa una síntesi precisa (i preciosa) de la formidable transmutació que ha patit l’escultura el darrer mig segle llarg, des de Maillol fins a Penone —per dir un parèntesi qualsevol— o, també, des de la forma entotsolada fins al concepte expandit en l’espai i la reflexió metalingüística sobre el propi mitjà. Ni més ni menys: el gran mèrit de Torres Monsó —a banda de la seva humanitat tranquil·la— és haver-se reinventat amb regularitat profilàctica sense renunciar mai, però, a una genealogia artística pròpia que, en darrera instància, defineix una possible cartografia moral i una col·lecció de mites, màscares i fetitxes. No obstant això, hom no s’imagina un contrasentit més gran que intentar sistematitzar —mètode taxonòmic— la producció artística d’algú que, justament, ha defugit de manera programàtica qualsevol encasellament escolàstic, qualsevol dogma formal o conceptual, qualsevol fidelitat malaltissa a un mateix o a allò que encara ara s’anomena pomposament «estil». El primer gran mèrit de Torres Monsó és que ha sabut recórrer mig segle convuls de manifestacions artístiques eclèctiques sense necessitat de refugiar-se en la cova de les aparences i optant, en canvi, pel distanciament crític i pel lliure exercici de la intel·ligència creativa.
«Drone» no és ben bé una exposició: és un assaig visual que el visitant haurà de completar amb la seva presència. En darrera instància, és com si Monsó volgués recrear el cèlebre experiment de John Cage a la recerca del silenci dins d’una cambra hiperbàrica: el seu invent, com afirma en un magnífic assaig breu Roberto Calasso, va ser el d’introduir «discretament, infantilment, una mica de Buit en la música i, per tant, en la nostra vida». Un «Buit» saludable ja que la malaltia més greu que patim és la del Ple: «la malaltia de qui viu en un continu mental ocupat per un remolí de paraules entretallades, d’imatges estúpidament recurrents, de certeses inútils i infundades, de temors formulats en sentències abans que en emocions». Tot això provoca molts desastres, però sobretot un: la incapacitat de concentrar la nostra atenció en res. Aquesta és la dimensió ètica del silenci: la seva manca d’hostilitat, la seva disponibilitat absoluta i desinteressada. «Drone» conjura silencis amb la complicitat de totes les nostres mirades.

Paco Torres Monsó
Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. Capella St Nicolau  H Fins el 18 de gener. De dimecres a diumenge d’11 a 14h i de 17 a 19h.