RAFATER: viure del dibuix

Rafael Teruel (Salt, 1978) va decidir viure del dibuix i, per fer-ho, es va transmutar en Rafater, un artista polifacètic que és capaç d’agafar la guitarra elèctrica amb la mateixa energia que imprimeix al seu univers, tot un món que sembla sorgit de les pàgines del mateix H. G. Wells.

«No apte per a puristes de l’art». Aquesta podria ser l’etiqueta que encapçalés qualsevol article dedicat a Rafael Teruel —a partir d’ara, Rafater—, un jove saltenc que va intentar canalitzar els seus impulsos creatius pels senders segurs —i sovint monòtons— de l’ortodòxia acadèmica fins que els imperatius de la seva imaginació desbordada es van imposar, com no podia ser de cap altra manera, amb l’energia primigènia que sol caracteritzar tot allò que és fruit de la inclinació natural. El seu currículum així ho delata:  Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i especialitzat en dibuix d’ideació, va provar d’omplir els enormes buits que li deixava la formació reglada amb un Màster en Art Digital a la Universitat Pompeu Fabra que, com ell mateix explica, el seguia mantenint en un estat de  profunda insatisfacció: «fés el que fés, i estudiés el que estudiés, continuava sense aprendre gairebé res»; res, en tot cas, relacionat amb allò que realment el motivava.

Tot plegat, fins que Rafater va entrar en escena. El dibuixant en potència es va revelar mitjançant un insòlit gir domèstic: «fa quatre o cinc anys, vaig decidir que volia treballar a casa i que, a més, volia viure fent el què més m’agrada, que és dibuixar». I ho va aconseguir. A diferència de la immensa majoria dels seus companys de carrera —Belles Arts, poca broma—, el jove saltenc es va inventar una ocupació a temps complert que li permetia guanyar-se la vida sense moure ni una coma del disseny original: ser dibuixant i, a més, inventar-se un món que no hauria de retre comptes a res a banda, és clar, de les subtils lleis que la imaginació es dicta a ella mateixa. I com sol succeeir en aquests casos, la feina feta amb entusiasme va triomfar: editorials de primer nivell —el seu Eros per a Ediciones Babylon és impagable— van detectar-lo emmig d’un oceà d’autors poc o gens interessants —com a màxim, solvents— i van començar a encarregar-li il·lustracions per a tot tipus de suports i formats però permetent, en tot cas, que Rafater seguís essent sinònim de qualitat gràfica.

I és que, malgrat que el gruix de la seva feina es porti a terme de manera digital, la seva formació acadèmica es delata: dibuixant excepcional, Rafater és capaç d’adaptar la seva paleta a quasi qualsevol registre, començant per l’eròtic —l’Eros ara esmentat— i acabant pel sorprenent joc de cartes d’estratègia TAG (Terrorist attack game), il·lustrat i dissenyat per ell mateix amb imatges de Marines i talibans a l’Afganistan. I encara més: per complementar el joc de cartes, se li va encarregar un CD (A fist in the sand) amb música composta, tocada i gravada per ell al seu estudi domèstic, però amb un so molt professional de filiació metal matisat per sonoritats orientals properes a la temàtica del joc. D’això es tracta: lolitas gòtiques, univers Steampunk, noies Pin Up, estètica de videojoc, Sci-fi (abreviació anglesa de ciència-ficció), Heavy Metal… Tot plegat conforma un bigarrat paisatge que, contra pronòstic, troba el fil conductor —i la seva coherència— en la manera de fer d’un il·lustrador digital que tracta amb el mateix afecte el ratolí i el pinzell.