La inspiració i l’estil

Evdokim Perevalski exposa a l‘Espai dels Amics del Museu d’Art de Girona una sèrie d’obres que recreen diferents entorns industrials. Més enllà de la temàtica escollida, en tot cas, es tracta d’un homenatge a la pràctica de la pintura.

Deixant de banda quelcom tant obvi com ara que la crítica és, en sentit estricte, un gènere literari (al costat de la lírica, l’èpica i el drama, hauria d’asseure’s a la seva pròpia poltrona: per bastarda o especialitzada que sigui, que no està construïda també, la crítica, amb paraules?), no deixa de sorprendre la pervivència d’aquella fatal distinció inventada per Kant entre el judici de gust (primari i interessat, entre altres baixeses) i el judici estètic (sòlidament ancorat en els seus fonaments a priori i pur, o incontaminat per cap forma de complaença empírica). D’aleshores ençà, la crítica s’ha somiat quasi científica (començant per la formalista, freda i ortogonal, i acabant per les que s’emparen sota el poderós —i sovint efímer— paraigua de les ideologies a la carta). No deixa de sorprendre, com dèiem, que encara existeixin persones que puguin prendre’s tant seriosament a Kant o, com a mínim, llegir-lo de manera quasi literal: els judicis estètics són, com l’imperatiu categòric —una altra perla kantiana que, aplicada al peu de la lletra, seria capaç de portar la humanitat sencera, en menys de quatre dies, al col·lapse global—, horitzons d’expectatives  —per fer servir la metàfora de Jauss— que podem seguir o perseguir sempre que siguem conscients de la seva naturalesa quimèrica i, per fortuna nostra, totalment inabastable. Per això Jauss en va dir «horitzó». (Per cert: L’Avenç ha publicat recentment un opuscle deliciós de Thomas De Quincey titulat Els últims dies d’Immanuel Kant capaç de commoure a les pedres. Lectura obligada per a les ànimes sensibles, és a dir, pels esperits poc o gens kantians).

Malgrat tot, entre l’abúlia dogmàtica —la que creu disposar de la brúixola que condueix a la veritat— sempre s’infiltra, tard o d’hora, algun partisà disposat a soscavar les certeses. Posem per cas la figura imprescindible —i malauradament tant poc treballada— de Juan Benet. A La inspiración y el estilo (1965) va gosar deixar per escrit peripècies com ara aquestes: «El gusto es independiente de qualquier otra determinación de la conciencia y, tanto más autónomo es de qualquier compromiso intelectual o moral del individuo, tanto más capaz se demuestra de suministrar lo que a él se solicita». Ni més ni menys: a Benet l’irritava profundament no poder gaudir de manera un xic primària —sense filtres conceptuals aplicats a consciència— d’aquelles obres que, pels motius que sigui, estimulen el gust per la lectura (que era el seu territori) o per la mirada àvida de noves superfícies pictòriques on recrear-se. No cal dir que Benet, com a bon escriptor que era, sabia fer-se les veritats a mida: el famós «gust» del que parlava era un gust educat en la pràctica de la lectura. D’aquí la seva infal·libilitat. En el cas que ens ocupa, podem dir, mutatis mutandis, el mateix: la mirada educada —que és la que ha mirat molt i de manera pacient, rumiant les dades que la llum trasllada al fons de la seva retina— pot passejar-se per la superfície del quadre per pur plaer estètic, per gust o, si ho preferim, per satisfer aquell ull golós del que parlava J. V. Foix a Sol, i de dol: «És per la Ment que se m’obre Natura / A l’ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l’ordén i, ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura». D’això es tracta: ordenarem tan sols allò que l’avidesa de la nostra mirada sigui capaç de subministrar-nos, una mirada que s’activa per gust en la mesura que gaudeix del privilegi absolut de ser la principal porta d’entrada.

Encara que no ho sembli, això vol ser una crítica de l’exposició que acaba de presentar Evdokim Perevalsky a l’Espai dels Amics del Museu d’Art de Girona. Pintor d’una formació tècnica extraordinària, porta dècades repensant paisatges urbans que hom no pot deixar de veure com a pretext o excusa: la cosa representada resta aplaçada pel gest pacient de l’artesà que destil·la temps gràcies a la pràctica de la pintura (tota una raresa). Extremadament exigent, fa bona aquella màxima segons la qual l’autocrítica, que es troba en l’origen de tota activitat lliure i conscient susceptible d’esdevenir artística, només s’aconsegueix mitjançant l’acció reiterada. És allò que en música s’anomena la regla d’Isaac Stern: a mesura que l’habilitat millora, creix la capacitat per realitzar repeticions sense caure en el tedi o l’avorriment; a mesura que s’insisteix en una activitat determinada, aquesta modifica lentament el seu contingut i s’enriqueix tot dirigint-se cap a l’excel·lència. Ara mateix, Perevalsky ha canviat les cases atrapades per les aigües encantades de rius com l’Onyar per fàbriques dessolades. No hi fa res sempre i quan segueixi reten el seu particular homenatge a la pintura.