Skip to content

MANEL ARMENGOL: TRÍPTIC TRANSITIU

22 January 2014

Manel Armengol presenta al Centre Cultural La Mercè de Girona «Transicions», un extraordinari fris que ressegueix amb imatges la història recent d’Espanya, els EEUU i la Xina. Només es podrà veure fins a finals de mes.

 

armengolweb

 

Eugene Smith, que era un dels màxims representants d’aquell prodigiós políptic americà de genis de la fotografia integrat per autors com Walker Evans, Berenice Abbott o Robert Frank, va fixar les bases del fotoperiodisme modern gràcies, sobre tot, a l’assumpció de dos principis estètics —i ètics— que mantenen intacta, encara avui, la seva vigència. En primer lloc, es referia al poder de les imatges: «El fotoperiodisme —explicava Smith— influeix més sobre el pensament i l’opinió del públic que qualsevol altra branca de la fotografia. Per això és important que el fotoperiodista posseeixi (a banda del mestratge en l’ús de la seva eina) un fort sentit d’integritat i la intel·ligència necessària per a poder entendre i presentar un tema correctament». En segon lloc, i de manera anàloga, posava en entredit el suposat caràcter «objectiu» de la seva pràctica: «Aquells que creuen que el fotoreportatge és selectiu i objectiu, però pot interpretar la matèria fotografiada, mostren una absoluta manca de coneixements en relació als problemes i al funcionament propis de la professió. El fotoperiodista només pot tenir un enfocament personal: li és impossible ser totalment objectiu. Honest, si; objectiu, no».
Ni més ni menys: com en el mal anomenat cinema documental, allò que compta és sempre el punt de vista. En aquest sentit, la tasca realitzada per Manel Armengol (Badalona, 1949) al llarg dels anys és absolutament encomiable: «del reportatge a la foto única; de la foto impresa a l’obra d’autor; dels moviments socials i polítics de l’Espanya de la transició dels anys ’70, als retrats d’herbes d’un camp de l’Alt Empordà…» tot és matèria fotogràfica si estem disposats a assumir la singularitat d’una mirada capaç de mantenir intacte el seu poder per fascinar-se —i per fascinar-nos— més enllà de l’objecte del seu esguard. I també per això, no hi ha tanta distància entre l’Armengol fotoreporter i l’Armengol que, a partir de la dècada dels vuitanta, es replega —per imperatius de salut— cap als territoris molt més acotats i estables de l’arquitectura o dels Herbariums: perquè allò que caracteritza les seves imatges és l’extrema pulcritud formal i el respecte, quasi reverencial, per la cosa fotografiada.
armengolAssumida la capacitat d’Armengol per portar a la pràctica el binomi d’Eugene Smith —les imatges són poderoses i, dos, el fotògraf mai és objectiu però sí que ha de ser responsable—, aleshores és relativament senzill entendre d’on prové la màgia intacta d’instantànies com les que es poden veure actualment al Centre Cultural la Mercè: Transicions és, d’entrada, exactament això, és a dir, una àmplia selecció de fotografies realitzades a finals dels setanta a tres països —Espanya, els EEUU i la Xina— que, de diferent manera i per diferents motius, estaven immersos en un profund procés de canvi. No ve al cas explicar ara quines diferències hi havia entre la trista i conformista transcisió espanyola —només cal recuperar els magnífics articles de Jorge Semprún i Fernando Claudín a Cuadernos de Ruedo ibérico—, l’Amèrica encara ressacosa del flower power —i a punt de tornar de cop a la realitat per culpa de la irrupció de la SIDA—, i la Xina que, també a la seva manera, es desvetllava del somni de Mao per submergir-se en un altre somni, a saber, el del consumisme més esterilitzant.
No ve al cas explicar les diferències entre aquestes transicions perquè n’hi ha prou mirant amb atenció les imatges que ens regala Manel Armengol: es tracta d’un fris humà —literalment—on el món es destil·la en escala de grisos. Una mostra extraordinària que, de la mà de la Fundació Foto Colectania i l’Institut Ramon Llull, serà a Girona fins a finals de mes. Això vol ser una crida dirigida a tots els amants de la fotografia i de la història recent: no deixeu de veure una exposició que, entre altres coses, serveix per recordar-nos que el compromís ètic no està renyit amb una rara forma de bellesa.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: