CARLO BUERGI: L’ànima de la fusta

Carlo Buergi (Suïssa, 1959) va decidir, després de recórrer tot el món, que l’Empordà era el millor lloc per viure i treballar. L’any 2007 va aterrar per primera vegada a Albons i, des de fa un any i mig, el seu somni pren cos a Mas Massot, un idíl·lic espai a tocar de Verges obert a la cultura.

Carlo Buergi rep el visitant amb una poma a la mà —i a mig rosegar— que acaba d’abastar d’un dels nombrosos arbres autòctons que puntegen el jardí de Mas Massot. Des de temps remots, aquesta seria la imatge més precisa del paradís terrenal: arbres fruiters que proveeixen una humanitat dedicada a l’ofici de viure i que, en absència de civilització, formaria part del paisatge a la manera d’aquell arcàdic i improbable bon salvatge somiat per Rousseau. La pega, com molt bé va assenyalar el filòsof suïs, és que «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».
Idees com les que defensa Carlo Buergi cada vegada que pren la càmera fotogràfica per explorar els aiguamolls de l’Empordà a la recerca d’aquella natura dissident —atàvica i palúdica— que ens recorda que l’antítesi de l’asfalt no és la terra ferma sinó els espais inundats curulls de vida salvatge. Sigui com sigui, qualsevol artista ha de conviure amb aquesta paradoxa: ser com el protagonista involuntari de Paludes, la novel·la d’André Guide que parla de la utopia de la creació endinsant-se en el territori del temps perdut i de la inactivitat joiosa —la del Flâneur baudelairià— però que, al mateix temps, es veu obligat a submergir-se en un univers marcat per la malaltia i la insalubritat pròpia dels pantans. La bellesa, com és sabut, sempre flirteja amb la mort.
Fotògraf naturalista, pintor i, sobretot, escultor: la recerca d’aquesta «memòria perduda» és, per a Carlo Buergi, sinònim de treball pacient i esmerçat amb un material, la fusta, que li permet portar a terme un doble moviment: per una banda, es tracta d’escodrinyar la vida que roman enregistrada en totes i cada una de les fibres vegetals, en les anelles de temps concèntric, en les vetes de resina o en l’extrema densitat dels nusos lignífers; per l’altra, emprar la fusta li permet realitzar un exercici de genealogia personal que s’inicia quaranta anys enrere al petit poble suís d’on és originari, quan va descobrir que les talles religioses de les esglésies i l’artesania pròpia de la regió podien ser un bon punt de partida per explicar alguna cosa anterior a totes les imatges i que, per descomptat, només podia estar continguda en el material del qual estaven fetes.
D’aleshores ençà, Carlo Buergi ha experimentat amb diferents suports sense deixar mai de banda una fusta que, com ell mateix explica, té com a principal característica el fet de ser orgànica: «La fusta està viva, conté temps envasat que s’allibera amb el pas dels anys». En aquest sentit, el foc jugaria un paper fonamental en la concepció escultòrica del suís: «El foc segella la fusta, preserva l’enorme quantitat d’energia que prové del seu interior; el foc és la pàtina natural d’un material que dicta els seus propis ritmes, que evoluciona en funció de la seva realitat». Foc que, juntament amb la terra i l’aigua de les seves terracotes, conformaria aquella poètica ancestral dels quatre elements que, de fet —i malgrat la seva popularitat en els ambients esotèric-artístics d’avui— només apareixia en la filosofia presocràtica una vegada en la seva forma quaternària: Tales, Anaximandre i Anaxímenes només es van referir a un sol element (aigua, «apeiron» i aire, respectivament), Jenofones en considerava dos (terra i aigua), Parmènides deia que els elements eren «formes», mentre que Anaxàgores o Demòcrit creien que eren infinits… Únicament Empèdocles va parlar dels quatre elements: la seva suma era idèntica a allò que entenem per realitat.
I és que, en darrera instància, la realitat de Carlo Buergi està feta de matèria i temps: la recerca constant de l’ànima de la fusta l’atansa, lentament, a la resta d’ànimes que habiten en totes les coses, fins i tot en nosaltres.