MONTSERRAT COSTA: la pintura com a fluctuació

Montserrat Costa (Barcelona, 1943) ha estat, gràcies a les seves classes de La Mercè, un dels referents en la docència de l’art a Girona. De fet, l’any 1978 va ocupar l’estudi de Josep Aguilera, un altre mestre de mestres: des de fa un parell d’anys, però, treballa lluny del carrer de la Força.

Durant més de trenta anys, l’estudi de Montserrat Costa va ser al cor del Barri Vell de Girona, just al davant d’aquelles escales de la Pera que enllacen el carrer de la Força —el Call— amb la plaça dels Apòstols, plataforma per excel·lència des d’on l’espectador pot restituir, encara avui, el seu somni medieval. La metàfora d’aquell lloc —ara ja integrat al magma del passat— la segueix expressant millor que ningú una escultura de Subirachs que es mira el melic mentre examina un dibuix en planta de la catedral: és una escultura invisible, tancada en ella mateixa, entotsolada… És una antiescultura. La porta de l’escala que donava a l’antic estudi de Montserrat Costa estava a poc més de deu metres del mestre d’obres imaginat per l’escultor de la Sagrada Família.

Recordem tot això només per portar a col·lació un terme que no fa massa que s’ha posat de moda: «gentrificació». Encara que el nostre diccionari estantís —i ultraortodoxe— segueixi entestat a traduir l’anglicisme per «ennobliment» —suprimint-ne, mitjançant una impecable operació de profilaxi, qualsevol connotació pejorativa—, el seu sentit originari és el que li va voler donar, a mitjan anys seixanta, la sociòloga Ruth Glass. És a dir: entendrem per «gentrificació» el procés en virtut del qual les classes populars són desplaçades dels centres urbans —Ravals, Barris Vells, Calls, Ciutadelles, Fossats…— cap a una perifèria ordenada a partir de criteris estrictament utilitaris i, al mateix temps, el seu espai és transformat en funció del gust i les necessitats d’una classe social de major poder adquisitiu —«gentry», en anglès, vol dir noblesa— i poc o gens atenta a allò que entenem per dinàmiques de carrer. Més que d’ennobliment, per tant, caldria parlar de «purga social» o de «substitució classista».

Sigui com sigui, i «gentrificacions» a banda, a ningú se li escapa que, a nivell urbà, la vida no s’extingeix sinó que es desplaça. La tematització sistemàtica dels centres històrics contrasta amb el dinamisme —carregat de fèrtils contradiccions— de les mal anomenades perifèries: l’actual estudi de Montserrat Costa es troba als baixos d’un edifici de protecció oficial ubicat a la zona de Sant Narcís, un d’aquells típics vespers terrosos puntejats per les esferes de les parabòliques que treuen el cap, com larves, pels balcons —cel·les— atapeïts dels objectes més insospitats. Si, per anar a l’estudi, abans obria la porta de fusta d’un edifici «gentry», avui aixeca la persiana metal·lica d’un cubicle emblanquinat: el que resta intacta, en tot cas, és la seva percepció afinada de la realitat, amiga de la diferència entesa com a sinònim de progrés humà (autèntic progrés, res a veure amb les transaccions econòmiques).

I, com no podria ser d’una altra manera, Montserrat Costa també segueix treballant fidel a una concepció netament orgànica de la pintura que, a més, troba el seu sentit més profund en l’aplaçament d’aquella modalitat de voluntat ordenadora que es refugia, com en una fortalesa, en la paràbola del Jo: els signes i les traces, per Montserrat Costa, són empremtes que revelen, per sobre de tot, fluctuacions d’intensitat. D’això es tracta: «No hi ha res més —escriu Cuesta Abad— que intensitat d’excitacions i impulsos les variacions dels quals són interpretades i traduïdes, erròniament, per la voluntat i la consciència en intencions, sentits i imatges que el Jo simula reabsorbir en la seva unitat ensarronadora». L’artista fuig de la presó de l’Ego i, amb ella, s’allibera també la pintura convertida en una modalitat d’autarquia capaç d’autogenerar-se sense altres condicionaments que els que la mateixa forma decideix dictar-se.

Per això una de les darreres exposicions que Montserrat Costa va fer a Girona es titulava «Autopoiesis»: com aquells organismes vius descrits per Maturana capaços de produir-se a ells mateixos (cada cèl·lula és el producte d’un reticle d’operacions internes al sistema del qual ella mateixa n’és un element), tots els seus treballs són com baules d’una cadena en la mesura que contenen «restes» dels seus antecessors i prefiguren, en el sentit precís del terme, les obres que no s’han materialitzat. Que les pintures i els dibuixos que encara han de veure la llum ho facin al cor del Barri Vell o a la perifèria de la ciutat, no té la més mínima importància: com tots els afloraments subterranis, només es produeixen allà on hi ha vida i, en definitiva, esquerdes.