CRISTINA FONTSARÉ: la nit que ens il·lumina

Cristina Fontsaré (Barcelona, 1970) viu i treballa a Olot des de fa mig any. Les seves fotografies nocturnes i d’espais dessolats ens obliguen a repensar la realitat més propera.

Rere els nocturns fotogràfics de Cristina Fontsaré (Barcelona, 1970), és difícil imaginar que s’hi amaga una sensibilitat que prové de l’escultura: Llicenciada en Història de l’Art i en Belles Arts, va arribar a la fotografia quasi per accident, després de passar per un màster de paisatgisme que la va empènyer a documentar diferents topografies i llocs, a enregistrar una realitat que, fins aleshores, ella mateixa s’encarregava d’afaiçonar mitjançant el diàleg amb l’espai i els volums que l’ocupen. Ni més ni menys: Fontsaré va passar de la més gràvida de les disciplines artístiques (l’escultura) a treballar amb la llum (la fotografia) o, per dir-ho d’una altra manera, va deixar de «crear» per convertir-se en una mena de depredadora d’imatges. En paraules seves: «Quan surto a fer fotos, surto a caçar».

Amb tot, Fontsaré no és una «depredadora» qualsevol. En primer lloc, prefereix sotjar les seves preses aprofitant la complicitat de la nit: és en l’aparent uniformitat de les hores nocturnes que l’artista defuig la cacofonia visual pròpia del temps diürn i, alliberada del soroll del món —en forma d’imatges, però també de paraules i sons—, pot rastrejar els llocs que li són familiars però que contenen, en forma seminal, la llavor d’una inquietud que només la nit és capaç de revelar.

Ara bé, la foscor mai és totalment hermètica: al parèntesi opac el flanquegen, en perfecta gradació, les hores blaves. Ens referim al temps dels insectes, dels noctàmbuls, dels vampirs i licantrops humans que corren a refugiar-se després d’haver comès crims inconfessables que la llum d’un sol renovat revelarà (els dies, semblen voler recordar-nos les fotografies de Fontsaré, tenen la perfecta contraimatge en les seves nits. Es tracta d’una estranya forma de simetria que té molt a veure amb allò que Kant va anomenar els idèntics indiscernibles, cares d’una mateixa moneda com l’afirmació i la negació ho són del llenguatge: idèntic origen, direccions oposades que es despleguen fins a retrobar-se).

Potser per això, i malgrat la seva acurada formalització —sovint mínima, quasi abstracta, recolzada en les geometries simples d’edificis desangelats—, els treballs de Cristina Fontsaré ens transporten a un espai que acaba tenint una categoria mental: es tracta de la porta d’entrada a un món fet d’associacions lliures on la memòria pot omplir, amb total llibertat, els espais que la fosca deixa disponibles i on les pors més íntimes —o inclús les fòbies— es veuen obligades a reflotar empeses per la manca d’ancoratges.

I és que, en segon lloc —i a banda de la nit que ens il·lumina—, l’artista opta per «anar de cacera» a llocs on no hi governa completament ni la natura ni la ciutat. Es tracta d’allò que solem anomenar «descampats» tot i que la seva tipologia és molt més àmplia. Ignasi de Solà-Morales en feia la lectura següent: «Són llocs aparentment oblidats on sembla predominar la memòria del passat sobre el present. Són llocs obsolets on només certs valors residuals semblen mantenir-se malgrat la seva completa desafecció envers l’activitat de la ciutat. Són, en definitiva, llocs externs, estranys, que es mantenen fora dels circuits, de les estructures productives. Des d’un punt de vista econòmic, àrees industrials, estacions de ferrocarril, ports, àrees residencials insegures, llocs contaminats que s’han convertit en àrees d’on podem dir que la ciutat ha desaparegut. (…) En definitiva, llocs estranys al sistema urbà, exteriors mentals en l’interior físic de la ciutat que apareixen com a contraimatge de la mateixa, tant en el sentit de la seva crítica com en el de la seva possible alternativa».

D’això es tracta: «Les gasolineres són els dòlmens de la nostra època», explica Fontsaré; les gasolineres, les rotondes, les fàbriques, les piscines… i tot els llocs que poden ser proscrits en qualsevol moment per la lògica implacable del progrés. La seva fotografia nocturna és una mena de cant poètic als mons que llangueixen sota la superfície tirànica de la visibilitat aparent: fendir la nit i interrogar el silenci, ens recorda Fontsaré, segueix essent una molt bona manera per recuperar la capacitat de veure i escoltar.