Rabascall, 30 anys després de Rabascall.

El Museu de l’Empordà presenta una selecció de fotografies de Joan Rabascall (Barcelona, 1935) que serveixen per revisar les transformacions que ha patit el litoral de la Costa Brava al llarg de tres dècades de turisme intensiu.

La curta història de la fotografia com a disciplina artística està marcada per les seves dependències i segrestos, per la seva recerca constant d’un ésser propi —més enllà del suadíssim «aquí i ara» barthesià— que l’emancipi de la pintura, la literatura, i de la necessitat propagandística d’unes polítiques que, a manca de substància, ja fa temps que van optar per instal·lar-se en la tirania de la imatge (com a mínim, des de la irrupció del feixisme en el panorama europeu). La fotografia, al llarg del segle XX, va assajar diverses vies per fugir —ja sigui en direcció contrària o bé subvertint-les— de les diverses formes d’instrumentalització que patia, tot i que no va ser fins a la dècada dels 70 que aquest procés emancipador va  veure els seus millors fruits gràcies, paradoxalment, a un «relaxament» de les exigències cap al mitjà que es traduïa en l’acceptació de la seva naturalesa documental inaplaçable i de la seva relació única amb la temporalitat i la mirada immediata. Aquell canvi de paradigma —o retorn al seu ésser específic— li devem a autors com el mític matrimoni Blecher: des de l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf (van ser els primers docents en impartir classes de fotografia a la Universitat) van defensar una pràctica fotogràfica dilatada en el temps que, gracies a la seva possibilitat per revisitar un mateix referent, esdevenia una poderosa eina crítica en relació a la resta de disciplines (encapçalades per una arquitectura i un urbanisme que ja aleshores s’havien convertit en el «braç armat» del progrés i de la política hereva d’una tradició populista en la qual, per cert, encara es troba insta·lada).

Joan Rabascall (Barcelona, 1935) és un fotògraf que podríem situar en l’òrbita de l’Escola de Düsseldorf si no fos perquè la seva filiació parisenca l’allunya, per força, de l’aspror germànica. Potser per això va optar per la mirada costumista —en el seu cas, tot un Déjeuner sur le sable— per enregistrar, l’any 1982, una dotzena d’indrets «no especialment fotogènics» de la Costa Brava que suposaven un àcid contrapunt al «vedutisme» de postal que s’havia instal·lat, com una pròtesis perceptiva, en l’imaginari col·lectiu. Tres dècades després, Rabascall torna a plantar la càmera al mateix lloc per certificar uns canvis que vindrien a il·lustrar, com ho fan les arrugues d’un rostre, el significat del pas del temps quan aquest es mesura a partir de les empremtes humanes. Ell mateix ho explica: «Si aquesta sèrie de paisatges de la Costa Brava planteja un problema estètic, en relació al paisatge de la Història de l’Art, també el vol plantejar al paisatge real en contra de l’ideal. Aquesta revisió no coincidia amb les representacions de centenars de milers de postals enviades a tot el món des d’aquest territori, ni amb les teles pintades que estan dintre els apartaments de les urbanitzacions que paradoxalment han contribuït a la desfeta del paisatge inicial». Imatges, en darrera instancia, realitzades des de la més estricta responsabilitat fotogràfica.