Skip to content

ROC PARÉS: l’humanisme actualitzat

15 March 2012

Escultor de formació, aquest descendent de fills d’exiliats a Mèxic reivindica l’hibridatge entre art i ciència: la seva activitat artística s’ha mantingut fidel a una premissa inicial que no és altra que la de sacsejar les convencions comunicatives per tal de dilatar-ne els límits i les possibilitats.

 

 

Roc Parés (Mèxic, 1968) és escultor de formació. Amb tot, la seva relació amb la literalitat acadèmica finalitza exactament aquí: professor de comunicació interactiva a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i expert en realitat virtual, aquest descendent de fills d’exiliats catalans —va viure a Mèxic fins als 15 anys— va entreveure molt aviat que per “entendre” la complexitat de fenòmens visibles (i invisibles) calia submergir-se de ple, en primer lloc, en tantes disciplines com fos possible. I començant per l’art.

D’això es tracta: a diferència d’aquell tòpic que no es cansa de recordar-nos que el científic vol comprendre la realitat a base de trobar similituds entre coses o esdeveniments aparentment diferents mentre que l’artista —antítesi del primer— es dedica a observar el món intentant destacar la diferència enmig d’allò aparentment igual, Roc Parés dinamita les fronteres entre disciplines i opta per situar-se en els seus intersticis, aposta per l’hibridació de llenguatges, treballa indistintament amb científics i artistes o, en definitiva, explora sense prejudicis aquella “nova racionalitat” de la que parla Sergio Vilar (en un magnífic llibre on vindica els estudis transdiciplinars): “Cal canviar radicalment la manera de raonar heretada del passat, el seu memorisme normatiu, la seva reproducció simple. El món d’avui necessita una racionalitat diferent, trenada per les iniciatives, la cooperació, el sentit de la responsabilitat, la capacitat de relacionar unes coses i fenòmens amb altres i així descriure en tot moment els brots emergents de la novetat”.

Per a qui li interessi, la renovació genealògica és clara: es tracta de canviar el paradigma encapçalat per Descartes-Newton-Laplace pel paradigma Bohr-Piaget-Prigogine. La ciència, a diferència de l’art, ja fa temps que ha anat per feina. Roc Parés denuncia aquest endarreriment crònic que arrosseguen les humanitats i, fins a cert punt, determinats programes educatius que es dediquen a explicar conceptes científics decimononics que resulten obsolets a l’hora d’entendre un present que no accepta llistes d’espera. En aquest sentit, la seva activitat artística s’ha mantingut fidel a una premissa inicial que no és altra que la de sacsejar les convencions comunicatives per tal de dilatar-ne els límits i les possibilitats.

Potser per això, amb tan sols 22 anys, es va dedicar a enviar massivament fotocòpies d’insectes amb l’objectiu de col·lapsar els faxs de galeries i museus. En paraules seves: “Vaig fotocopiar insectes dissecats comprats al taxidermista de la Plaça Reial i, gràcies a la funció ampliadora de la fotocopiadora, vaig aconseguir imatges en les quals els insectes es confonien amb les taques del test psicològic de Roscharch. Després vaig enviar aquelles imatges per fax, durant la nit (quan ningú podia aturar la recepció en mode automàtic), a diversos museus i galeries d’art fins acabar-me el seu paper de fax…” Aquesta “Plaga” (1990) va ser la primera acció d’una llarga llista que l’ha portat a presentar els seus treballs —tot i que ell prefereix parlar d’experiments— als principals centres dedicats a l’art i a la cultura contemporània, com el CCCB, la Fundació Joan Miró, el MNCARS de Madrid, la Tate Gallery, el Centro Cultural de España en México o el Brandts Danmarks Mediemuseum, entre d’altres.

Ara bé: que Roc Parés treballi amb dispositius tecnològics d’última generació, que es dediqui a explorar les possibilitats de la realitat virtual, que dialogui activament amb científics i tècnics —començant pel seu germà Narcís, que és enginyer informàtic— o que fusioni l’esfera acadèmica i docent amb la professional, no ha de fer-nos perdre de vista la vessant crítica de la seva feina i, sobretot, la poesia present en molts dels seus treballs. Una mostra d’això serà el seu proper projecte que es podrà consultar, a partir del 16 de març, a deriva.tv: uns globus d’heli s’emporten cel enllà de París un dispositiu mòbil que enregistrarà en tot moment el seu viatge cap a les altures; després, les imatges es podran consultar en sentit invers, és a dir, de dalt cap a baix, com si una mirada s’hagués despenjat per venir a retrobar-nos. Ja ho deia Machado: “No és la lògica allò que el poema canta, sinó la vida; encara que no és la vida allò que dóna estructura al poema, sinó la lògica…” Ningú millor que Parés per certificar-ho.

Advertisements
2 Comments leave one →
  1. Maria Teresa Torroja Sabater permalink
    22 March 2012 10:21

    Estic totalment d’acord, moltes felicitats

  2. Jordi Torá permalink
    30 March 2012 18:25

    Molt be Roc. Molt interesant lo que fas.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: