QUIM CANTALOZELLA: la realitat estranyada

Quim Cantalozella (Santa Coloma de Farners, 1972) segueix treballant al mateix estudi de Santa Coloma de Farners on, quan era molt més jove, la seva àvia l’ajudava a tensar les teles abans de subjectar-les sobre els bastidors.

Quim Cantalozella no és cap excepció i, a diferència d’alguns il·luminats amb la patent de la veritat, transita per la pintura i la fotografia amb la convicció íntima de trobar-se en un territori impossible d’acotar. No es tracta tant de la coneguda constatació feta per Derrida segons la qual és impossible abastar, mitjançant el discurs, aquell missatge que la pintura “només pot dir-nos en el seu idioma”, com de l’intent recursiu per definir una realitat que es deconstrueix en temps real davant dels nostres ulls astorats (de fet, com molt bé ha assenyalat José Luís Brea, “La deconstrucció sembla sentir-se més còmode fent la crítica dels discursos que es refereixen a l’obra [d’art] que no pas fent la crítica de la pròpia obra”). Pintura, fotografia o, en darrera instància, maneres de representar un entramat de relacions visuals, de fragments sovint alienants que contraposen les seves semàntiques impures en un intent de refer un món definitivament polaritzat. Es tracta d’imatges, explica el mateix Brea en un magnífic assaig sobre l’era electrònica, que “necessitarien potser haver-se aprimat fins a la seva anorèxia immaterial, haver-se fet tant infraprimes com per poder cabre en un escenari totalment saturat, en el que l’oferta ha crescut tant (l’oferta d’operadors de seducció, d’objectes que s’anuncien amb capacitat per respondre a la nostra il·limitada demanda de desig) que la seva multiplicació ocupa la totalitat del lloc del món”.

En aquest sentit, l’estranyament que solen provocar les pintures de Cantalozella té molt a veure amb l’heterodòxia iconogràfica que les fa possibles. De fet, tot plegat recorda, i molt, a l’imaginari que pobla la inclassificable Amberes de Robert Bolaño, una mena de novel·la —per dir-ne d’alguna manera— que disloca al lector disposat a transitar pels seus 55 capítols (més un post scriptum) prenyats de narrativa al·lucinant. Per entendre’ns: al llibre del xilè hi apareix un policia perdut que no s’acaba d’entendre què busca; una pèl roja misteriosa que ningú ha vist però de la qual tothom parla; un estrany rodamón deformat que viu al bosc; un assassí que habita en el subconscient de les seves víctimes… o, sobretot, una pel·lícula projectada fora de la ciutat: “¿Cine entre los árboles? El operador duerme la siesta sobre una tumbona en el patio trasero de su bungalow”… És a dir: natura en estat impur —just a les antípodes de la lògica ordenadora que regeix els parcs naturals— com la que Cantalozella representa a les seves pintures.

Però no només es tracta d’elements aparentment inconnexes o, potser millor, de relacions subterrànies que tan sols és possible reconstruir en el nostre subconscient. Quim Cantalozella persegueix amb els seus treballs una llum molt particular que no és altra que la que s’obté a través dels tres canal cromàtics més elementals, d’allò conegut com a RGB (de l’anglès Red, Green, Blue), el vermell, el groc i el verd primaris que condicionen la totalitat de fenòmens visibles en aquell “escenari saturat” que esmentava José Luís Brea. Llum, en darrera instància, entesa com a sinònim de visibilitat i, per extensió, de coneixement: ens agradi o no, en la nostra tradició occidental, el pensament filosòfic situa la vista —com a mínim a partir d’Aristòtil— en el centre de les capacitats humanes de percepció. I això malgrat se li reconegui un enorme potencial d’engany: font d’il·lusions però també de certeses —sobretot en la tradició netament cristiana: “veure per creure”—, i víctima dòcil enfront la fascinació, la visió (o la mirada) és un reflex fidel del moment històric que il·lumina, ja sigui de la seva iconoclàstia com de la seva iconofília. Justament per això, que les pintures de Cantalozella manllevin els colors a l’univers digital és una forma de desplaçament que reactiva el debat perenne (i qui sap si circular) sobre la mateixa naturalesa de les imatges.

Artista però també docent (a la Facultat de Belles Arts de Barcelona), Cantalozella segueix treballant al mateix estudi de Santa Coloma de Farners on, quan era molt més jove, la seva àvia l’ajudava a tensar les teles abans de subjectar-les sobre els bastidors: no ha d’estranyar-nos que d’aquell gest de col·laboració familiar en naixés una comprensió íntima del fet artístic que transcendeix, per descomptat, els límits artificialment instaurats entre disciplines.