MANOLO SIERRA: el banquet pictòric

Manolo Sierra (Cádiz, 1973) exposa una àmplia mostra dels seus registres pictòrics i gràfics a l’Espai Vilà-Eat Art de Banyoles.

Per més que una part important de la crítica eviti parlar de pintura emparant-se rere l’assortiment d’excuses més variat (la que fa referència a la seva poca qualitat és especialment recorrent: «no és que no ens agradi la pintura —solen dir—, però és que no hi ha res prou interessant») oblidant, d’entrada, que el problema no és de la pintura sinó d’una crítica «postauràtica» que s’ha divorciat de tot allò que impliqui manufactura (i que, en canvi, viu confortablement segrestada per un discurs —de filiacions vàries— sovint autoreferencial i, quasi sempre, inintel·ligible), per més, com dèiem, que la crítica eviti parlat de pintura, aquesta persevera en la mesura que la seva existència està lligada a la necessitat expressiva més immediata i, justament per això, irrenunciable. La recent polèmica entre David Hocney i Damien Hirst —arran de l’exposició que el primer inaugurarà el proper 17 de gener a la Royal Academy of Arts de Londres— seria tan sols un exemple més d’aquesta polarització entre el concepte i la pràctica si no fos pel caràcter i la centralitat dels seus protagonistes: Hockney —que aviat serà octogenari—encarnaria la possibilitat evolutiva dins un mateix mitjà sense haver de renunciar a un sòlid posicionament crític, mentre que Hirst vindria a ser, salvant les distàncies, una mena d’anticrist pels que encara vindiquen la possibilitat del compromís plàstic a recer de les inclemències dels mercats.

Començant per Edward Hopper —referent ineludible de vigència absoluta—, seguint pel mateix Hockney, i acabant per autors tan incòmodes com el belga Luc Tuymans —que té severs problemes d’incontinència verbal, tot i que la seva obra és enormement suggerent— o el mateix William Kentridge —els seus dibuixos són fonamentals—, podem resseguir la «possibilitat» d’un determinat tipus de pintura —n’hi ha d’altres, com l’encapçalat per Tàpies— al llarg del segle XX i, encara més important, podem intuir els camins que podrà recórrer al llarg del nostre segle mantenint-se al marge, com dèiem, d’uns discursos amarats de sociologia de manual sempre i quan, la pintura, no traeixi un principi de «manualitat» que no té res a veure amb el virtuosisme ingenu sinó amb l’enregistrament d’un gest precari que vol ser només —com reclamava Rothko— una comunicació sobre el món. D’això es tracta: fent salts generacionals d’un parell de dècades —Hockney (1937), Kentridge (1955) i Tuymans (1958)—, podem arribar a la darrera generació, la nascuda als anys setanta, de la que formaria part Manolo Sierra (1973) però també artistes tan allunyats des d’un punt de vista geogràfic com Wilhelm Sasnal (Polònia, 1972), Angus Collins (Nova Zelanda, 1976) o, per posar un exemple proper, Xevi Solà (Sta. Coloma de Farners, 1969); allò que tenen en comú és la «fidelitat» a la pintura —tots disposen d’una gran solvència tècnica— o, potser millor, la renúncia a les diferents impostures que solen caracteritzar als «deixebles de Hirst».

Pintors que ronden la quarantena, per tant, i que retornen al «banquet» entès com una forma de sociabilització i de coneixement, és a dir, en el sentit que li va voler donar Plató als seus diàlegs: els treballs de Manolo Sierra són, justament per això, al·legories poblades per personatges recognoscibles que porten a terme accions immediates que no deixen d’inquietar-nos, entre altres raons, per la tensió perenne que mantenen amb la natura-escenari que habiten i amb el mateix mitjà —la pintura— que, gràcies al seu gest ancestral i a la seva radical contingència, assaja d’atrapar-los. És, com diu Sierra, una qüestió d’estómac.

Manolo Sierra
Vilà_Espai Eat Art de Banyoles. Plaça Major, 33.  H Del 26 de novembre al 28 de gener.  De dimarts a divendres de 16,30 a 20,30h. Disssabtes de 10 a 13,30 i de 16,30 a 20,30h.