ESTEVE SUBIRAH: Gravitar les coses

Esteve Subirah concep el seu estudi de Torroella de Montgrí no com un lloc on es “produeixen” coses sinó com un espai on hi van a parar: només allà, gràcies a la mirada reparadora de l’artista, recuperen el seu silenci prenyat de significat.

Fa tot just tres mesos, constatàvem a les pàgines d’aquest mateix espai una característica dels treballs d’Esteve Subirah (Ullà, 1975) que segueix deslluint qualsevol intent d’aproximació a la seva obra que no sàpiga renunciar a la definició tancada o, com se sol dir, a l’etiquetatge estilístic. D’això es tracta: davant de les seves propostes, hom té sempre la sensació d’haver vist només una petita part d’un projecte extens i complex, de naturalesa subterrània, que romandrà majoritàriament ocult tot i que se seguirà manifestant, amb periodicitat regular, per recordar-nos el seu poder tectònic. Justament per això, les exposicions de Subirah no són “concloents” sinó més aviat tot el contrari: es tracta de punts i a part o, per seguir amb la metàfora sísmica, de petits terratrèmols que ens obliguen a revisar aquell paisatge aparentment amic i, juntament amb ell, totes les promeses d’estabilitat (inclòs el nostre ordre de certeses i prioritats).

Amb tot, Subirah no juga a fer-se l’hermètic —com tants autors d’una generació que, amb idèntica dosi d’encert i mala bava, Teresa Sesé va anomenar “fills del MACBA”— ni l’escorredís: tota la seva pràctica artística es basa en la recerca sistemàtica de les “formes perdudes”. Ell mateix ho explica: “Tinc clar allò que no vull fer: no m’interessa reduir l’art a una qüestió de disseny o d’arquitectura expositiva. El problema és recuperar les imatges després del bombardeig constant al qual estem sotmesos. Les imatges han perdut bona part de la seva capacitat semàntica”. Com si volgués prendre el testimoni llegat per Adorno a través de la seva cèlebre pregunta (“És possible fer poesia després d’Auschwitz?”), Subirah construeix un discurs a base d’interrogants que, no obstant això, avança —i es desplega en l’espai— empès per la coherència dels seus plantejaments. L’alternativa a l’empatx “visual”, segueix Subirah, passa per “defugir l’espectacularització i per vindicar la plasticitat de les coses”. L’objectiu és clar: cal “resemantitzar” els objectes de l’art.

És a dir: aquest “fill del MACBA” no només no s’acontenta amb la pura conceptualització de la seva tasca —sovint, com dèiem, hermètica— sinó que opta per allò que Perejaume anomenava (a L’obra i la por) la “potenciació imaginativa de cara a gravitar les coses”. En paraules del poeta: es tractaria de retronar “el pes” a les coses “per tal que, més enllà de tota imatge, guanyem, per les coses i els llocs, un inefable sentit de presència. Si cal amb obres restituïdes, amb textos despublicats, tornats a lloc o a boca perquè hi pesin a dins, amb paraules més aviat reconduïdes cap aquell silenci que els prenem en dir-les”. O, per dir-ho d’una altra manera: cal recuperar la fascinació per l’objecte ja que, com proclamava Baudrillard a les seves estratègies fatals, “només l’objecte és seductor”.

Esteve Subirah defuig els tics estilístics i intenta reinventar-se, cada vegada, amb l’objectiu de cedir el protagonisme a les obres. La seva tasca com artista recorda a la del saurí que intenta trobar el líquid preciós que s’amaga sota la superfície o, també, a la del pagès —per seguir amb l’imaginari de Perejaume— que esporga la planta a la recerca de la forma més fèrtil. Com Hans-Peter Feldman —un autor que s’infiltra en la conversa—, Subirah concep el seu estudi de Torroella de Montgrí no com un lloc on es “produeixen” coses sinó com un espai on hi van a parar: només allà, gràcies a la mirada reparadora de l’artista, recuperen el seu silenci prenyat de significat o, si ho preferim, la seva dignitat d’objecte seductor.