JOB RAMOS: Dialèctica de la caverna

Job Ramos (Olot, 1974) va guanyar la darrera edició de la Biennal d’Art de Girona amb l’obra «La Tina diu que el cel està dividit». Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona,  presenta el seu darrer treball a la Casa de Cultura fins el proper 12 de gener.

Va ser el filòsof Alfred N. Whitehead qui va fer cèlebre la màxima segons la qual el pensament occidental vindria a ser, només, una sèrie de notes a peu de pàgina de Plató. També era ell qui deia que el més important —de cares, en un sentit ampli, a la formació intel·lectual— és que els infants, des de bon començament, experimentin amb llibertat el plaer pel descobriment. El significat de la primera sentència és evident si llegim, per exemple, el mite de la caverna imaginat pel grec: els protagonistes són homes encadenats, incapaços de moure’s i fins i tot de girar el cap, que tan sols perceben ombres projectades a la paret de davant seu gràcies a un foc —llum artificial— i a uns objectes que sempre romandran desconeguts; a fora de la caverna, una llum real —el sol— simbolitza la possibilitat latent d’assolir alguna mena de coneixement que vagi més enllà de les aparences. Ni més ni menys: el coneixement humà no és res més que una lluita obstinada per sortir de la cova o, més encara, una brega permanent amb les nostres percepcions i els seus simulacres. La segona afirmació de Whitehead, en canvi, apuntava en una altra direcció. La fascinació del nen no té res a veure amb la recerca de la «veritat» sinó més aviat amb tot el contrari: es tracta d’un sentiment primari que únicament és possible quan se n’ignoren les causes. Per això fer-se «adult» implica perdre una mica —o del tot— aquell pensament màgic que permet als infants trobar dreceres impensades cap a la feliç activitat desinteressada (materialitzada, de manera preferent, en el joc). La mitologia, per descomptat, era possible gràcies a la pervivència d’una mirada poc contaminada…
La mostra que actualment Job Ramos (Olot, 1974) presenta a la Casa de Cultura de Girona rep al visitant mitjançant l’escenificació —impactant pel seu despullament— d’una possible sortida de la caverna: arrancar els plafons de les parets laterals de la sala d’exposició per deixar que penetri la llum del sol és un gest fundacional que, en realitat, implica una restitució. Es tractaria de contraposar aquella lumen naturale que Descartes associava al coneixement sensat dirigit al món, a la «llum negra» que caracteritza, en paraules de Derrida, el replegament subjectiu, l’interrogació sobre la pròpia identitat al marge d’una realitat que, justament per això, resta aplaçada. Aquell «excés inaudit» —com el qualificava el francès— és el que caracteritzaria de manera més precisa l’esdevenir de la consciència occidental o, com diria Goya, és la raó entotsolada que, en el seu somieig, produeix monstres… La llum del sol —l’horari d’obertura al públic de l’exposició s’adapta al cicle lumínic natural— recupera els seus dominis mitjançant un procés que podríem qualificar de «desmetaforització».
D’això es tracta: és també Plató el primer que vincula «metàfora» i «metafísica» en el moment que «desdobla» el sol. El sol metafòric del coneixement és, al mateix temps, el sol sensible i l’ultrasensible (o invisible). La paradoxa la podem experimentar, sense gaire esforç, a nivell individual: el sol que cada dia surt i es pon és percebut com a font de llum i de vida, tot i que, en realitat, allò que percebem són els seus efectes i no, en canvi, l’esfera incandescent que crema la vista i fa impossible la mirada directa. Absència i invisibilitat activen el dispositiu metafòric mitjançant la duplicitat de «sols»: rere allò visible, l’invisible; rere la presència, l’absència; rere la física, la metafísica. D’aquí el títol de l’exposició de Job Ramos: Staring at the sun was extremly painful (mirar fixament al sol va ser extremament dolorós). Però calia mirar-lo per portar a terme la «desmetaforització» ara esmentada: «La relació amb la llum, i el control d’aquesta —explica Job Ramos—, està íntimament lligada a la mística, a la tradició religiosa, a l’evolució científica, al cinema… La història de com mirem, la història de què volem veure. Sé que no és possible traslladar el món a la sala d’exposicions, no sóc un déu, però aquí dic: deixeu-me intentar-ho, deixeu-me jugar a controlar la llum, a recrear el món exterior dins la sala i dominar-lo».
És en aquest punt que ressona amb força la segona màxima de Whitehead: l’artista atança la seva pràctica al joc infantil a la recerca d’aquell esguard innocent —incontaminat— que fa possible el retorn a la llum blanca. La presència d’un nen en un dels vídeos que es poden veure a la Casa de Cultura subratlla aquest anhel de retrobament «silenciós» amb el món. O, en paraules de Bachelard: «Quan els metafísics parlen poc, poden abastar la veritat immediata, una veritat que es desgastaria per les proves. Aleshores es pot comparar als metafísics amb els poetes». I és que, en darrera instància, la proposta expositiva de Job Ramos troba un dels seus principals arguments en una poètica del despullament que flirteja amb la possibilitat mateixa de portar a terme una exposició. La mostra que, ara fa tres anys, va presentar a l’Espai Zero1 d’Olot, inaugurava aquesta fèrtil aventura creativa que s’endevina inabastable.

Job Ramos
Casa de Cultura, Girona. Pça de l’Hospital, 6.  H Del 12 de desembre al 12 de gener. Per raons tècniques, l’exposició s’obre al públic a les 9h. i roman oberta mentre dura la llum solar.