JOAN VILAJOANA: un niu de paper

Joan Vilajoana (Moià, 1965) fa temps que va decidir convertir la seva mateixa pràctica artística en un acte de resistència contra la bulímia que, avui dia, afecta la majoria de comportaments humans. D’entre tots els formats i materials possibles —que avui dia són tots— va optar, fa més d’una dècada, pel paper.

Els geògrafs urbans han descrit amb detall el creixement de les nostres ciutats evitant, per pura correcció política, la metàfora oncològica, per més que, a vista d’ocell —que vol dir de “Google Earth”—, el territori tingui l’aparença d’un teixit cel·lular sota els efectes d’una severa metàstasi. Han optat, en canvi, per parlar de la ciutat que s’escampa com una “taca d’oli” (per simple agregació, sense solució de continuïtat amb l’espai preexistent); s’han referit, de manera més tècnica, a la “suburbanització”, a la “periurbanització” o, portat a l’extrem, a la “rururbanització”, que és quan la ciutat s’estén cap a espais rurals allunyats dels nuclis urbans primigenis… La ciutat creix de moltes maneres, i ho fa invariablement com un tumor: desplaça la perifèria al mateix temps que incorpora al seu “centre” espais condemnats a romandre isolats. Es tracta d’excepcions dins la lògica evolutiva de la ciutat que es comporten, a nivell visual i simbòlic, com dissidents que mostren amb dignitat un cos sovint decrèpit però que conserva, intacte, l’orgull de saber-se raonablement autèntic.

Joan Vilajoana (Moià, 1965) és el “feliç inquilí” d’una d’aquestes “excepcions urbanes”: casa seva i el seu estudi havien estat una antiga escola bressol —la de la Sra. Teresita, per si algun exalumne la reconeix— envoltada de casernes i descampats en un barri que, si es descuida, amb el pas del temps fins i tot hauria pogut tenir un esplèndid centre d’art contemporani en forma de fàbrica translúcida de la cultura (ens referim al malaguanyat Bòlit). Amb tot, s’ha hagut de “conformar” amb una esplèndida biblioteca —dedicada a l’Ernest Lluch— i amb una altra encara-més-esplèndida biblioteca —en aquest cas la Provincial— que s’està construint, a pocs metres de l’anterior, fent gala de la mateixa “lògica aplastant” que ha portat a rehabilitar, per a usos culturals, l’antiga fàbrica Marfà que es troba a escassos vint-i-cinc metres del Centre Cívic de Can Ninetes…

Sigui com sigui, el barri de les Casernes, amb el seu Parc del Migdia —des de l’aire sembla un camp de “minigolf”—  no només no és perifèria sinó que s’ha convertit en un símbol per a l’eixample gironí, desinfectat, amb molts equipaments —hi ha un gimnàs que, des del carrer, permet veure rere el gran vidre a la gent pedalant en fila com si fossin esclaus a les galeres— i habitatges de preus desorbitats que han de conviure, com dèiem, amb rèmores del passat ocupades per artistes que, com Vilajoana, defensen el seu “niu” de les inclemències immobiliàries.

I no només això: Joan Vilajoana va més enllà i converteix la seva mateixa pràctica artística en un acte de resistència contra la bulímia que, avui dia, afecta la majoria de comportaments humans. D’entre tots els formats i materials possibles —que avui dia són tots— va optar, fa més d’una dècada, pel paper: immediat, essencial, familiar, orgànic, versàtil, relativament barat, és utilitzat per aquest artista —que també ha fet de paleta, d’educador social i, actualment, de professor de teatre al Galliner i a l’Escola Annexa de Girona— com una “arma radical” que li permet “desfer per tornar a fer”. O, com ell mateix explica: “Quan començo a treballar no hi ha res. No hi ha ni el blanc del quadre perquè no hi ha quadre. Només pasta de paper”.

El seu estudi es un ampli espai cobert —fred a l’hivern i calorós a l’estiu, com dicta el cànon— que ocupa l’antic pati de l’escola de la Sra. Teresita. Sobre una gran taula, les esplanades de pasta de paper alliberen lentament les restes d’humitat deixant que els pigments sedimentin al seu temps; “Es tracta d’un procés —aclareix l’artista— que, ara amb el fred, pot durar fins a tres mesos i que depèn de l’atzar, tot i que cada vegada el puc controlar millor”. Els seus darrers treballs són una mena de “nius” que fan de contenidors i de continents, que preserven aquell mínim espai habitable que és sinònim de “cau”, però també d’úter. Són estructures precàries i fràgils però confortables al mateix temps. Són refugis que l’instint reclama: “Com l’oreneta, construïm un món”, va escriure Boris Pasternak als seus Diaris: “un niu enorme, conglomerat de terra i de cel, de mort i de vida, i de dos temps, el que està disponible i el que ens manca”; un niu de paper que recorda als que, amb paciència i dedicació d’ocell, realitza Vilajoana.