ADRIÀ CIURANA: l’ajornament estètic

El creador figuerenc Adrià Ciurana reivindica amb insistència la intuïció i l’atzar com a factors constitutius de la pràctica artística

Els savis, vinguin d’on vinguin, hi han estat majoritàriament d’acord: l’art suposa sempre un ajornament, una forma de flirteig amb la realitat escàpola, una mena de joc transcendent a la manera de Joan Vinyoli (“Jocs / per ajornar la mort”) o una dilació irònica disfressada —en el sentit més literal del terme— d’erudició inveterada a la manera de Borges (la imminència d’una revelació que no s’acaba produint és el fet estètic); l’art està fet de pròtesis que són fragments de món aglutinats gràcies a la mirada d’un artífex conscient de l’ajornament des del que es veu obligat a actuar i, justament per això, alliberat a l’hora de realitzar les seves analogies impossibles, a l’hora de proposar nous espais i escenaris on tornar a disseccionar un cos que es resisteix a revelar els secrets enterrats a les seves entranyes i que muta, com un virus evolucionat, cada vegada que creiem posseir alguna certesa sobre ell.

Adrià Ciurana (Figueres 1985) és savi malgrat (o potser gràcies) la seva joventut i, en aquest sentit, se sent còmode en les múltiples formes que pot adoptar l’ajornament estètic: les seves obres conjuren l’atzar a la recerca de noves possibilitats per a un llenguatge que, en la seva forma ordinària —l’ús quotidià—, es troba esgotat; la seva dinàmica de treball recorda a la dels poetes surrealistes i, també, a la dels dadaistes, tots ells demiürgs de l’absurd abocats a la transcendència.

En aquest sentit, un dels seus projectes escultòrics més reeixits, iniciat fa tres o quatre anys arran de la troballa atzarosa de les restes calcinades d’una avioneta estavellada en un dels vessants del Puigmal, pot servir d’exemple: el ferro fos s’havia infiltrat entre les pedres formant cossos compactes amb aparença de meteorit o de simple escòria metal·lúrgica que, malgrat tot, destacava pel seu inusual interès plàstic; des d’aleshores, Ciurana ha experimentat amb els metalls —ferro, plom, bronze i alumini— i la manera capritxosa que aquests tenen d’atrapar les pedres durant les foses… O, donat el cas, n’ha interrogat el pes atòmic amb la voluntat de conèixer alguna cosa d’ells que no s’ofereix a simple vista: la seva densitat —alliberada de la feixuguesa que suposa el pes mesurat en quilograms— pot conviure amb un tipus de lleugeresa que prové, com deia Kant, del “lliure joc de les nostres forces cognoscitives”.

Per això Adrià Ciurana reivindica amb insistència la intuïció i l’atzar com a factors constitutius de la pràctica artística, elements que ell, gràcies a la imaginació —entesa com la possibilitat de generar noves imatges— corregeix i amplifica amb tenacitat incansable i, el que resulta més sorprenent, mitjançant formulacions diverses: al seu estudi de Figueres —uns baixos xamfraners que esporàdicament converteix en espai expositiu— hi conviuen cranis fets amb pasta de paper i elements dispersos units amb la tècnica del collage, cargols de plom i resina —el seu cos llefiscós pot ser la corretja d’un rellotge— atrapats en cargoleres invisibles, pintures de personatges isolats que escombren enmig del no-res amb títols tan il·lustratius com “Vés a la merda Kirchner!”, escultures mínimes realitzades amb fragments d’os convertits en peces de puzle —inquietant memento mori— o rosaris animats que secularitzen el temps i l’espai amb una efectivitat que fins i tot l’enterradéus de Nietzsche hauria envejat.

Adrià Ciurana explica que quan era jovenet li va agradar tant el llibre “La grua estontola” escrit per la seva àvia Maria Àngels Anglada que es va enfilar a la grua més alta de Figueres per retre-li el seu particular homenatge. Tot i que el van fer baixar de seguida del coll del diplodocus metàl·lic, el gest iniciàtic que s’havia produït va resultar definitiu i revelador: perseguir quimeres té sentit en la mesura, com dèiem, que ajuda a dilatar els límits de la realitat mitjançant una forma d’ajornament que sempre és estètic. Crear és donar forma al destí, proclamava Albert Camus en el seu homenatge a Sísif: “En l’esforç quotidià en el que la intel·ligència i la passió es barregen i s’abraonen, l’home absurd descobreix una disciplina que serà l’essencial de les seves forces; l’aplicació que es necessita, l’obstinació i la clarividència,  coincideixen així amb l’actitud conqueridora”. O, com deia Anglada: “Figueres, ciutat de les idees”.