Mª PAOLA CODA: art i restauració

Nascuda en una petita localitat propera a Gènova, Maria Paola Coda ha instal·lat un taller al Barri Vell de Girona en el qual restaura mobles antics i s’endinsa en els territoris de la pintura abstracta

Maria Paola Coda prefereix descobrir-se al segon intent:  a la pregunta pel seu lloc d’origen respon, en primera instància, que és de Gènova —ciutat de més d’un milió d’habitants ràpidament identificable—, tot i que, per poc que s’allargui la conversa, de seguida deixa que aflori, com una aparició deliciosa arrancada a la boirina del record recent, el Castelletto d’Orba (1981) de la seva infància, un petit poble molt proper a la capital de Ligúria però que conserva, contra pronòstic i negant les frenètiques dinàmiques contemporànies, un encant i una proximitat familiar impensable en cap de les nostres metròpolis inhumanes. O, més encara: quan se l’interroga en relació a la seva ocupació, declara ser una “restrauratrice dell’arte” que va tenir la immensa sort de formar-se a Florència —capital de la delicadesa contraposada al múscul romà— on va estudiar Belles Arts i, és clar, també deixa que es manifesti, en segona instància, una vocació artística que va començar essent escultòrica però que actualment s’endinsa amb determinació pels territoris vagues de la pintura abstracta.

Amb tot, els aplaçament de Maria Paola Coda només ho són en aparença. De la mateixa manera que Itàlia i la memòria artística conformen un únic substrat —tan heterogeni i estratificat com es vulgui—, la seva activitat professional com a restauradora s’imbrica de manera indissoluble amb la pràctica de l’art: tot forma part d’una única aventura creativa que té molt a veure amb la capacitat per emocionar-se amb els perfils mínims de les coses i, per descomptat, amb la voluntat de permetre que els materials i el conjunt d’elements visibles es manifestin sense perdre allò que en determina la singularitat. Per això Coda pot explicar com va respectar els forats deixats pels claus i les taques de pintura que s’escampaven sobre una antiga taula que, pel què sembla, devia pertànyer a algun pintor: perquè eren les marques que l’ús  —en tant que suma de vida i temps— havia imprès sobre l’antic escriptori, perquè “sovint els accidents en els que la peça es veu involucrada al llarg de la seva vida són els que li donen aquella particularitat única que és important mantenir a l’hora de restaurar”. D’això es tracta: no cal ser Heidegger ni haver dissertat llargament sobre les botes desgastades d’un pagès pintades per Van Gogh, per ser conscients de que el més anodí dels objectes modelat per l’activitat humana conserva elements de tot un món en forma d’eco, de profunda reverberació que només l’esguard atent és capaç de recuperar.

Les pintures de Maria Paola Coda, en aquest mateix sentit, només aspiren a ser “finestres obertes que porten a la pintura mateixa”, camps de color com els que realitzava el seu admirat Mark Rothko, o “supports-surfaces” —tal i com ho va definir a mitjans anys seixanta Vincent Bioulès— que no volen representar res però que, al mateix temps, estan a perfecta disposició de les projeccions subjectives dels hipotètics espectadors… Per això podem dir que ens trobem davant d’una artista que actualment s’endinsa amb determinació pels territoris vagues de la pintura abstracta.

Des del passat 28 d’abril, Maria Paola Coda ha fixat de manera estable la seva base d’operacions al centre de Girona, al número 1 del carrer Auriga, en un local de dues plantes on han de conviure, com dèiem, tots els estrats que conformen la seva personalitat creativa: la restauració de mobles —plantejada en un sentit molt més proper a  allò que entenem per “recuperació”— comparteix espai amb el taller dedicat a la pràctica de l’art —mancat de finalitat immediata, a diferència de l’artesania— i que, al mateix temps, s’ofereix com a espai expositiu i com a lloc de trobada per a tot tipus de d’iniciativa cultural. Que el seu taller —per dir-ne d’alguna manera— estigui a mig camí i sigui equidistant d’espais com el Teatre Municipal, el Cinema Truffaut o el Centre Cultural la Mercè, pot ser un bon símptoma de revalorització d’aquell altre Barri Vell, el que no compta amb l’ascendent benèfic que, pel què sembla, encara proporciona l’herència jueva.